Sense sostre no hi ha vida digna

Els preus estan disparats. El cost dels béns essencials com l’energia i l’alimentació no paren de créixer i la vivenda no és una excepció. L’augment de l’euríbor ha disparat el cost de les hipoteques i després que el Tribunal Constitucional tombés la limitació de lloguers aprovada pel Parlament de Catalunya, el cost del lloguer sobrepassa els nivells prepandèmia. I és que els preus abusius de la vivenda venen de lluny i no fan més que agreujar-se en l’actual context socioeconòmic. És per això que es necessiten mesures valentes que treguin la vivenda de la lògica de mercat.

Els poders públics tenen l’obligació d’evitar que l’especulació es converteixi en un dret. Han de garantir el dret a una vivenda digna perquè sense sostre, tampoc hi ha vida digna possible. En un context d’escalada permanent del cost de la vivenda, després d’una llarga pandèmia que ho ha canviat tot, i en un context de creixent pèrdua de poder adquisitiu, cal actuar per garantir el dret de totes i tots a disposar d’un vivenda digna i assequible. Fa dos anys, amb l’aprovació de la llei de contenció de rendes als contractes d’arrendament de vivendes, vam fer un pas històric per garantir el dret a la vivenda: vam dir prou als preus abusius del lloguer. Per primera vegada a Catalunya i en el conjunt de l’Estat, vam regular el preu del lloguer i vam posar límits a l’especulació al mercat de lloguer de vivendes. Una norma que s’ha demostrat útil i que, mentre va estar en vigor, els lloguers van descendir sense que es reduís l’oferta de vivenda. Lamentablement, tant el Partit Popular com el Govern espanyol format pel PSOE i Unides Podem, van recórrer la norma al Tribunal Constitucional que, després d’any i mig impedint l’augment del preu del lloguer, la va tombar.

Malgrat el posicionament del ja desacreditat Tribunal Constitucional, la Generalitat de Catalunya té competències per regular els arrendaments urbans i limitar-ne el preu. Catalunya disposa d’un codi civil propi i plenes competències per desenvolupar-lo. Hem regulat el preu del lloguer de les finques rústiques sense que el Tribunal Constitucional qüestionés la seva competència i, de fet, la Generalitat republicana ja va legislar sobre l’arrendament de finques urbanes establint límits al lloguer (decrets del 15 de juny i del 12 d’agost de 1936). No es pot posar en entredit la competència civil per regular els arrendaments urbans per falta de connexió i, alhora, ni la llei d’Arrendaments Urbans espanyola és legislació bàsica, ni la competència exclusiva de l’Estat sobre les bases de les obligacions contractuals ha sigut desplegada. I en cap cas podem compartir que afecti a la unitat del mercat espanyol, senzillament perquè en el lloguer de vivendes aquesta és inexistent, ja que existeixen tants mercats com municipis o barris.

Notícies relacionades

El Banc d’Espanya calcula que els tipus podrien pujar fins al 2,5% al març

L’euríbor es dispara al setembre fins al 2,233%

Malgrat el posicionament de l’Estat i la sentència del Tribunal Constitucional, tenim el deure de continuar persistint en la necessitat d’una profunda reforma del mercat de la vivenda. La limitació s’ha demostrat efectiva per reduir el preu del lloguer de vivendes. En l’any i mig que va estar en vigor hi va haver una notable caiguda dels preus sense que es pogués observar una reducció de l’oferta. I encara avui hi ha moltíssimes persones a Catalunya que paguen un lloguer més baix gràcies a haver firmat el contracte d’arrendament quan la norma estava en vigor. De la mateixa manera que cada vegada més persones tenen clara que fa falta una reforma completa del mercat energètic, i Europa es planteja la necessitat d’establir límits en el preu de l’energia, ja fa massa temps que el mercat de la vivenda també requereix una reforma en profunditat que prioritzi el dret a una vivenda digna i assequible per sobre d’un suposat dret a l’especulació. I aquesta reforma passa, inevitablement, per establir límits en el seu preu.

El dret a la vivenda és el dret que dona dret a tots els altres drets. Sense sostre digne no hi ha vida digna possible. No hi pot haver excuses, és necessari actuar i garantir que tothom hi tingui accés.