El futur del Barça: amb (la marxa de) Piqué comença tot

Joan Laporta és un ésser únic. Diríem que, com Piqué, ha nascut per ser president del Barça. És el que fa millor en el món. Li agrada tant que acaba cometent excessos. El més evident, amb el seu propi cos. Lluny queda la disciplina estricta que va guardar durant la campanya i que tan bons resultats li va donar. Al final del seu segon mandat en la primera època i a l’inici d’aquest, el seu principal excés ha sigut i és de confiança en un reduït nucli d’incondicionals que s’aprofiten del seu carisma. I de tant tractar amb ells, acaba exigint a tothom (entrenadors, jugadors, aficionats, agents de futbolistes, polítics, periodistes i patrocinadors) el mateix servilisme. I quan no el troba, li esclata la còlera. En el Barça d’avui tot passa per Laporta, des de la direcció financera fins a la de comunicació. També l’esportiva. Però aquesta vegada, Laporta ha corregut massa. Es va envoltar d’una candidatura a la seva mesura amb capacitat d’avalar que en lloc de dir-li que tingués paciència, com van fer anys enrere Soriano i Murtra, l’han llançat a la borratxera de les palanques, un sistema de finançament del dèficit del club no gaire diferent que tant va criticar l’Elefant Blau en l’època de Núñez. Laporta és, avui, un estrany per als seus companys de la primera junta amb els quals va guanyar contra pronòstic. El que fa millor en la vida és ser president del Barça, però ara té pressa. Una mala consellera que obligarà Piqué a presentar-se davant una junta d’accionistes en lloc de davant els socis. Ja es veurà.