Article de Rafael Vilasanjuan Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Metamorfosi al Brasil
El tercer mandat de Lula es presenta com el més difícil. El país està trencat
La grandesa de les democràcies és que siguin capaces d’expulsar els seus autòcrates abans que aquests puguin destruir el sistema. Ha passat al Brasil igual que abans va passar als EUA. Un triomf de la democràcia, que no evita el risc d’un retorn, però envia senyals d’esperança després d’una inquietud profunda. En la batalla per la Casa Blanca, tot apunta que la pluja de vots demòcrates va ser més pel rebuig de Donald Trump que per la convicció del projecte alternatiu. Al Brasil, el fort Bolsonaro ha sigut expulsat potser també més motivat pel temor de quatre anys més de deriva autocràtica que per la confiança en Lula da Silva, un candidat empresonat, líder d’un partit, el dels treballadors, que va estar fa només quatre anys a punt de desaparèixer. Tots dos països han aconseguit el miracle de recuperar el camí democràtic, però estan trencats per l’eix. Els perdedors estan a poca distància, són revengistes i encaixen malament les derrotes. En la divisió, la seva ombra amenaça com la d’un assetjador en un atzucac. La radicalització amb què han exercit el poder genera odi i això preval. Tanmateix, en la comparació, a diferència de Donald Trump, que va aconseguir implantar una doctrina autoritària segrestant el Partit Republicà i amenaçant els congressistes díscols, a Bolsonaro en canvi, li han fallat els ressorts del Partit Liberal brasiler. Bona part dels càrrecs de responsabilitat van acceptar la derrota mentre el líder jugava a l’ambigüitat amb els seus partidaris tancant carreteres, qui sap si en un intent similar a aquell que va portar al setge de la Casa Blanca. Jair Bolsonaro s’ha mirat tant al mirall de Trump, que ha acabat tenint la mateixa sort.
La pregunta és, ¿ara què? Hi ha moltes raons per pensar que el que passi al Brasil afecta tothom. Per començar, i tot i que serà molt difícil cosir els teixits fets malbé d’una societat partida, el resultat al Brasil ofereix una mica d’oxigen. No és retòric: tot just ser elegit, Lula confirmava que posarà fi a la desforestació de l’Amazònia. Bolsonaro, negacionista del canvi climàtic per interès, va entregar el bosc amazònic a l’especulació, la desforestació, la tala, la mineria il·legal i l’extensió de terres ramaderes. Només en el que portem d’any el territori escurat equival a set vegades l’àrea metropolitana de Nova York. Ni els pitjors incendis de la dècada i l’oferta del G-7 d’oferir ajuda per frenar-los va generar el més mínim interès per part de Bolsonaro. Lula pot revertir la situació. No serà fàcil, perquè tot i que anunciï una legislació restrictiva, després de quatre anys de govern permissiu, els clans que controlen el pulmó del món s’han fet forts, maten impunement i amenacen la població local. Va a fer falta molta més policia i Exèrcit per evitar que es continuï avançant. Però allà és on Lula pot començar a buscar complicitats, algunes fins i tot entre les quals, fins ara, li eren més esquives. La selva amazònica genera gairebé el 10% de l’oxigen de tot el planeta. És una bona raó perquè líders com Joe Biden i la Unió Europea, que sempre han tingut recels a una deriva de Lula cap a una esquerra radical, prestin intel·ligència i suport per frenar la sagnia i estableixin una aliança pel clima, i inverteixin perquè l’Amazònia continuï sent un pulmó net, no només per al bé del Brasil, sinó per al de tothom. L’elecció de Marina Silva, una respectada política mediambiental com a ministra, és una garantia per continuar respirant.
Notícies relacionadesDe tornada a l’escena internacional, en un moment en què Llatinoamèrica ha virat a l’esquerra, el nou govern de Lula pot convertir-se a més en el principal interlocutor d’Occident a la regió. Lluny, molt lluny, dels models dictatorials de Nicaragua i Veneçuela, Lula pot ser el millor representant d’un multilateralisme llatinoamericà, on governen les esquerres en feus històrics de la dreta com Xile, Colòmbia i Mèxic.
Tanmateix, el gran repte serà cap a dintre. Amb més de 200 milions d’habitants en un país profundament dividit, el tercer mandat de Lula es presenta com el més difícil. El Brasil està trencat. Les esquerdes són visibles entre la població rural i la urbana, entre les classes mitjanes o altes i els pobres –que es compten en milions–; entre el nord i el sud o entre evangèlics i catòlics. Mirem on mirem la falla que separa afectes i odis trenca en meitats gairebé iguals. L’escriptor Stefan Zweig, deprimit per la deriva nazi i la guerra a Europa, va escriure el 1941 que el Brasil era el país del futur. El problema és que tret de rars parèntesis durant el govern d’Henrique Cardoso i el primer mandat de Lula, el Brasil no ha sigut capaç de construir una democràcia estable de present. Aquest és el repte. Després de quatre anys de política depredadora, cal un canvi radical que recuperi el respecte a la diversitat, la justícia social i el suport als més desfavorits, a més d’apostar per la capacitat innovadora, l’impuls empresarial i el lideratge regional. Més que un canvi, una metamorfosi, si no, és possible que el triomf de la democràcia per expulsar els seus impostors sigui efímer.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
