Elogi del crim d’Estat

Fàstic i indignació, i no només pel contingut, sinó també pel continent. Parlo de la vergonyosa entrevista que ha fet el diari ‘El País’ a José Barrionuevo, on tot, des dels titulars fins a les preguntes, estava pensat per endolcir el material explosiu que sortia per la seva boca, feliçment alliberada gràcies a la impunitat de què disfruta.

Ho ha assenyalat Iñaki Anasagasti en el seu blog: «‘El País’ podia haver escollit titulars més sagnants, de l’estil 'era una guerra bruta i nosaltres actuàvem de la mateixa manera', o ‘com que Larretxea no cabia al maleter, en vam anar a buscar un altre’, etc. Però varen optar pel titular més amable, ‘Jo vaig ordenar alliberar Segundo Marey’». Com si Barrionuevo fos una ànima caritativa. I així, el fet que un grup terrorista finançat per l’Estat hagués segrestat una persona, la tingués nou dies torturant-la i, en adonar-se que s’havia equivocat (pensaven que era Mikel Lujua), debatés si el matava, el feia desaparèixer o l’alliberava (tal com ell mateix explica en l’entrevista), i finalment li perdonava la vida («per no causar més desordre», ‘sic’), tota aquesta barbaritat quedava com una menudalla, perquè finalment no l’havien executat. És a dir, sort de la bondat de Barrionuevo...

Seria un despropòsit periodístic si no fos perquè és més greu: és una immoralitat democràtica. Si el diari ‘El País’ encara és el «diari d’Estat» i marca les fronteres entre allò que forma part del règim de la Transició –és a dir, del bon règim– i allò que en queda fora, ha quedat molt clar que el crim d’Estat queda dins del que és permissible.

I no s’equivoca perquè el GAL sempre ha estat dins de les fronteres de la democràcia espanyola. Des dels seus inicis, quan es va parir a les entranyes de les clavegueres d’Interior, dirigit per Barrionuevo i amb el ‘senyor X’ Felipe González de president. El crim d’Estat va significar una sèrie d’atemptats, segrestos i tortures, i l’assassinat de 27 persones. I després, quan es va conèixer públicament la naturalesa d’aquests esquadrons de la mort, i els responsables van ser sentenciats, els dos grans partits van anar a l’una.

Per la banda del PSOE es va mobilitzar el suport públic, els diputats socialistes es van passejar amb xapes vermelles amb la frase «jo soc amic de Barrionuevo» i el mateix Felipe es va desplaçar a la presó de Guadalajara per fer la darrera abraçada a Barrionuevo.

Per la banda del PP, Aznar va activar amb celeritat l’indult demanat pels socialistes, i tots varen sortir immediatament. Barrionuevo només va passar tres mesos a presó, dels deu anys sentenciats. De fet, ell mateix confessa que Rajoy li havia assegurat que no estaria a la presó ni un dia més. Així quedava segellat el pacte de sang entre PP i PSOE, amdós partits convençuts que el crim d’Estat podia tenir cabuda, sense conseqüències penals, en la democràcia espanyola. Es tractava de la unitat d’Espanya i, davant aquest sagrat deure, les fronteres de l’Estat de Dret eren tan moldejables com la plastilina.

Notícies relacionades

La llengua de Barrionuevo

Vera diu que no guarda rancor a ningú i que només espera una "reparació moral"

No cal dir que si es compara el cas GAL amb altres casos punyents encara queda més patent el podrimener de la democràcia espanyola. Per exemple, l’exgovernador civil Julen Elgorriaga, condemnat a 71 anys pels assassinats de Lasa i Zabala, va estar només 14 mesos a la presó. Els joves d’Altasu, per un aldarull en un bar, fa ja 33 mesos que estan tancats... I els líders independentistes varen estar anys a la presó, mentre l’Estat iniciava la causa general contra milers d’independentistes. Causa, per cert, que continua degotant i destrossant vides dia a dia.

És incontestable que l'Estat espanyol té una doble vara de mesurar quan es tracta de la qüestió de la unitat pàtria. Tot i així, arribar al punt de normalitzar completament –amb parafernàlia d’amable entrevista– l’existència d’esquadrons de la mort que varen perpetrar 27 crims d’Estat és un nivell de baixesa que hauria de ser inimaginable. De fet (juntament amb els negocis espuris del rei fugat) és l’estocada final del mite de l’exemplaritat de la Transició. I és, també, el termòmetre que mesura la qualitat moral de la ‘intelligentsia’ espanyola, tan callada com emmotllada a uns paràmetres indecents que mai haurien de tenir cabuda en un Estat de Dret.