NEWSLETTER Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
COP27: el dilema del canvi climàtic en plena guerra
Des de diumenge passat tenim el focus posat en la Convenció de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP27), que se celebra al pitjor lloc del món: el balneari de Sharm al-Sheikh, a Egipte. La nostra experta en medi ambient, Valentina Raffio, va publicar diumenge un balanç gens optimista: estem millor que quan es va començar a prendre consciència del problema, però encara estem molt lluny d’on hauríem d’estar perquè l’any 2030 la temperatura del planeta hagi pujat ‘només’ 1,5 graus. La bretxa entre els compromisos adquirits pels estats i la seva aplicació en les polítiques quotidianes continua sent molt gran. Massa empreses, com explica Gemma Martínez, continuen apostant per accions de maquillatge en lloc de canviar radicalment els seus plans de negoci. Tampoc el compromís personal de cadascun de nosaltres està a l’altura del repte que afrontem. Per a tothom, la pandèmia ha sigut una oportunitat perduda. No hem sigut capaços que aquesta «nova normalitat» inclogués algunes pràctiques que durant aquell experiment van guarir el planeta.
En aquest context, la guerra d’Ucraïna, que concentra els seus efectes col·laterals en el preu de l’energia, ha posat en evidència una cosa que molts havíem advertit: la transició energètica té un cost. I com més ens acostem, per exemple, a l’eliminació dels combustibles fòssils, més tensió hi ha en els preus. Els països que, com Rússia, basen els seus ingressos en la venda de petroli i gas n’apugen el preu en la perspectiva de deixar de vendre’n l’any 2030. I, per assegurar-se aquests ingressos extres o per intentar desbaratar aquests plans d’eliminació, són capaços de tot, fins i tot d’anar a la guerra, al tractar-se d’autocràcies. Ja hem assistit als primers moviments per caure en aquesta temptació amb la reobertura, per exemple, de les centrals tèrmiques de carbó.
En paral·lel, les noves generacions mostren la seva inquietud. Valentina Raffio i Míriam Lázaro parlen d’ecoansietat. Fa uns dies, Heriberto Araújo explicava a Sergi Mas en el pòdcast d’EL PERIÓDICO que en el moviment ecologista creixen les crides a la desobediència civil sistemàtica. Aquest és el dilema de Sharm al-Sheikh: si els estats abaixen el ja tímid nivell d’autoexigència, les empreses i els ciutadans poden deixar d’assumir els costos d’aquesta transició, i els radicals, convertir el despropòsit en una batalla contra el capitalisme i no contra el canvi climàtic.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
