Marlaska, a l’huracà

I així, enreden i enreden aquesta vegada amb tal o tal presentador, famoset, Maroto, esportista, o ministra amb jaqueta de cuir, en la línia de Trinidad Jiménez, etc. D’altres prefereixen Grande Marlaska. La dreta l’odia. Així, doncs, tindria almenys assegurat l’empat: l’esquerra detesta Almeida.

Després ja cadascú pot exhibir currículum: l’alcalde de Madrid nega homenatges a Almudena Grandes i Marlaska va tenir els pebrots d’empresonar la Mesa Nacional d’Herri Batasuna per complicitat amb el tret al clatell. Ara l’amenaçat és ell. També per l’oposició, que el fustiga amb aferrissament i despietadament. Aquests dies ha de comparèixer al Congrés a propòsit dels incidents i les morts a la tanca de Melilla, on els que actuen amb macabra delectació són les forces marroquines, acreditadament partidàries de la dictadura que impera allà. No pocs dels components de la comissió d’Interior que ha viatjat a Melilla tenen més interès a atacar el Govern, Sánchez i Marlaska que a aclarir els fets.

En l’àmbit acadèmic, el duel Almeida-Marlaska sí que estaria equilibrat: tots dos són ‘empollons’ de la justícia, tots dos enverinats no se sap si per la política o pel poder. Perquè a l’oposició no hi han estat. Bé, sí. Un en la d’advocat de l’Estat i l’altre en la de jutge.

Notícies relacionades

Marlaska torna al Congrés amb la massacre de la frontera de Melilla fora d’ordre del dia

Els socis del Govern contradiuen Marlaska i afirmen que els migrants van morir a Melilla

Però no és gens segur que Marlaska concursi a Madrid, cada dia esmorzem amb un nom nou. Sona Michel. Així que aquests apunts sobre la seva figura, seixanta anys, biscaí que va ingressar en la carrera judicial el 87 i va arribar a magistrat de l’Audiència Nacional i que és ministre des del 2018, han d’incloure també que és d’actualitat permanent per ser un dels blancs favorits dels insults i les invectives del PP i l’oposició. Tots els ministres de l’Interior cauen bé i són molt apreciats a les enquestes. Tret de si ets Corcuera (o ‘corcuese’) i vols clavar puntades a la porta sense ordre judicial. No així Marlaska, que aglutina els seus i que s’assegura molt més temps a la butaca ministerial de la Castellana cada cop que els populars demanen que dimiteixi.

Marlaska és valent, que és una manera de dir xulo, directe, clar, ambiciós. Quan porta vestit podria ser un model que ha passat una mala nit; quan passeja per Chueca en camisa vistosa podria passar pel propietari d’un local vegà modernet. No coneix la pinta. Li agraden els bons restaurants i la bona roba, cosa que el cataloga com una persona amb sentit comú. Alguns podrien titllar-lo de dandi, i d’altres, de portador d’elegància descurada. A Marlaska l’envesteixen molt des de Vox i també l’ha envestit de vegades cruentament la vida. Ho explica a Ni pena ni miedo, títol del llibre que va publicar el 2016 i lema que porta tatuat en un canell. Aquí hi ha un tractat ètic i una biografia que inclou les dificultats que va tenir (ell per expressar-ho i la seva família per acceptar-ho) pel fet de ser gai. Sectari si fa falta, Grande-Marlaska suposa com a ministre de l’Interior una ruptura amb el prototip de figura que ha ocupat aquest càrrec, amb alguna excepció: home rude a qui se li va posant cara de capitost policial. Se li ha tret la cara de jutge que no ha tingut mai. També la d’activista. Ara és un senyor ministre. Un polític, un puntal del sanchisme, un individu que de la mateixa manera que posa dels nervis Ortega Smith i Espinosa de los Monteros fica a la presó Otegi. Va ser qui va instruir casos com l’accident del Iak-42, en què van morir 62 militars. De vegades, mirant-lo, es podria dir que no li disgusta gens aquest paper, el d’huracanat, polèmic, controvertit. Tampoc li disgusta destituir contra la llei coronels de la Guàrdia Civil. Un home fidel a ell mateix. I a Sánchez. Sobretot.