Més pressupost que mai, els mateixos problemes de sempre

Un dels mantres de la sanitat catalana dels últims 10 anys ha sigut que el pressupost ideal del Departament Salut per fer front a les necessitats del sistema s’havia de situar entorn dels 15.000 milions d’euros. Aquesta era la xifra de consens entre els experts en gestió i política sanitària.

Fa poques setmanes, alguns dies abans que es veiés forçat a presentar la seva renúncia al capdavant de Salut per la sortida de Junts per Catalunya del Govern de la Generalitat, el conseller Josep Maria Argimon feia saber a la direcció de Metges de Catalunya (MC) que el pressupost executat del departament, és a dir, allò que s’acabarà gastant el 2022, fregarà els 14.000 milions d’euros, la despesa sanitària més alta de la història.

Això implica, d’una banda, que el pressupost inicialment aprovat (11.244 M€) es veurà àmpliament superat per la xifra d’execució real. Per tant, el finançament previst era clarament insuficient. Tanmateix, cal dir que els comptes es van tancar abans de l’impacte de la variant Òmicron del SARS-CoV-2 sobre el sistema sanitari, i abans que la invasió russa d’Ucraïna tingués una repercussió directa sobre la inflació i el preu de l’energia.

Tot i així, no es pot obviar que els 14.000 milions d’euros suposen un rècord absolut en matèria de despesa sanitària per al nostre país. Desgraciadament, ni la població ni els professionals de la salut han observat alguna millora en el funcionament del sistema relacionada amb l’increment de recursos, al contrari.

Les llistes d’espera han crescut més que mai. Segons les dades oficials de Salut, entre els anys 2021 i 2022 s’ha incrementat un 16% la quantitat de pacients pendents d’una intervenció quirúrgica, i un 8% la llista per a proves diagnòstiques. Però és que si es comparen les dades amb les del 2015, any en què va entrar en vigor l’actual model de gestió de l’activitat quirúrgica, l’increment és del 23%, en el cas de les operacions, i del 20% quant als pacients a l’espera d’una prova diagnòstica. Ens trobem doncs amb les pitjors dades de llistes d’espera dels últims set anys, com a mínim.

I la situació s’agreuja si s’observa l’accessibilitat a l’atenció primària de salut, aquella part de l’espera que no es computa en les dades oficials. En aquest cas, com sap qualsevol ciutadà, el temps de demora per aconseguir visita amb el metge o la metgessa de capçalera pot superar els 20 o 30 dies de mitjana.

Quant a possibles millores relacionades amb les condicions laborals i retributives del personal sanitari, tot està per fer. Actualment estan obertes les negociacions per a la renovació dels convenis col·lectius de la sanitat pública i concertada (III Acord de l’ICS i III Conveni SISCAT), però les propostes de millora que traslladen l’Administració i els seus representants brillen per la seva absència. I encara més greu: tampoc plantegen cap mesura o actuació per fer front a l’enorme repte de la jubilació de milers de facultatius en els cinc anys vinents.

Notícies relacionades

Els metges de l’hospital de Mataró deixaran de fer guàrdies no obligatòries a partir del 16 de novembre

L’error convergent

Arribats a aquest punt, sembla lícit preguntar-se quin és el destí dels 14.000 milions d’euros invertits en Salut si les llistes d’espera empitjoren; si el personal sanitari continua treballant en condicions de sobrecàrrega i baixes retribucions; si l’accessibilitat al sistema és cada vegada més dificultosa, si l’assistència perd qualitat progressivament i si la sanitat pública no té la capacitat de reemplaçar els professionals que es jubilen perquè no és atractiva ni competitiva.

Potser el Departament de Salut ha fixat altres prioritats que no passen per resoldre els problemes que estan deteriorant de manera accelerada el sistema sanitari públic i que provoquen un preocupant transvasament de població i professionals cap a les mútues privades. «Si no invertim serà la mort de la sanitat pública», va advertir el conseller Argimon sobre l’increment de la contractació de pòlisses d’assegurança de salut. Si no és així, si els recursos sanitaris han de tenir un altre destí, tant la població catalana com els mateixos professionals tenen dret a saber-ho.