Créixer en la diversitat

«Som persones adultes, no volem ser tractades com nens petits». Es diu Raquel, té 30 anys i té altres capacitats intel·lectuals. La seva agenda és de vertigen: escola d’adults, teatre, piscina, futbol... però el seu somni és ser monitora de menjador infantil. Per aconseguir-ho, ha estudiat, s’ha format, ha realitzat les seves pràctiques, però ningú la contracta. Com ella, tantes. Com elles, tants. Aquesta setmana m’he reunit amb un grup d’ells: La Raquel, el Quim, la Miriam, la Claudia, la Mireia i la María. Reclamen que se’ls reconegui com a ciutadans i ciutadanes de primera. Ni més ni menys. 

Els i les joves amb altres capacitats intel·lectuals tenen poques sortides laborals. També formatives. L’opció que se’ls ofereix després de finalitzar l’etapa obligatòria, és la dels Itineraris Formatius Específics (IFE). L’objectiu és facilitar la transició a la vida adulta i la inclusió social i laboral. ¿Realment ho aconsegueixen? No. Rotundament, no. A partir dels 21 anys, els i les estudiants amb necessitats educatives especials no poden accedir als IFE. A partir dels 24 ja no hi poden ser. Se’ls acaba a aquesta edat les seves possibilitats per créixer formativament; i el mercat de treball amb prou feines demanda persones amb altres capacitats, encara menys quan es tracta d’altres capacitats intel·lectuals. ¿Per què la formació al llarg de la vida no «inclou» persones com la Raquel? ¿Per què, 40 anys després de l’aprovació de la LISMI (llei d’integració social dels minusvàlids), encara moltes empreses no compleixen la contractació del 2% de persones amb altres capacitats a les seves plantilles? ¿Per què les empreses que compleixen amb aquest 2% afavoreixen la contractació de persones amb discapacitat física en contra de les que tenen discapacitat intel·lectual? Urgeix fer complir la llei, i urgeix també ampliar el nombre de places de Centres Especials de Treball i de Tallers Ocupacionals per evitar les interminables llistes d’espera, i per potenciar al màxim possible el desenvolupament personal i laboral d’aquestes persones. Urgeix mostrar a les persones amb altres capacitats intel·lectuals que tenen dret a satisfer els seus desitjos de coneixement, formant-se al llarg de la vida, com qualsevol ciutadà o ciutadana.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La Raquel, el Quim, la Miriam, la Claudia, la Mireia i la María em van explicar dimarts passat, de manera clara i contundent, que no són tractats com a ciutadans plens, amb els seus drets i els seus deures, que se’ls tracta com un col·lectiu homogeni, com si tots tinguessin els mateixos desitjos, aficions i necessitats. I no és així. Un vol ser mecànic, una altra monitora de menjador, a una li encanta Harry Potter mentre que a una altra li «flipa» el cine de terror... el que uneix a tots i cadascun d’ells, com a qualsevol altre jove, és el seu desig d’emancipar-se, de formar-se, estudiar, treballar i construir una llar. 

Avui he anat a portar els meus fills a l’escola. De tornada a casa, em trobo amb la Rita. Es dirigeix al Centre Ocupacional. Li pregunto si li agrada. Em diu que està encantada i a continuació em pregunta: «Sonia, ¿com els aguantes? Jo no podria. A mi em fan por quan parlen. Cal acabar amb els de Vox». Ho afirma seriosa. Amb consciència de causa. Ella va viure a la seva pròpia pell el veto del PP i de Vox a la iniciativa del Govern de Pedro Sánchez de substituir el terme «disminuït» pel de «discapacitat» a la Constitució. La política impacta en el dia a dia de la Rita. Per això segueix la política nacional i li preocupa l’auge de l’extrema dreta, com a tu i com a mi. Com li hauria de preocupar qualsevol persona que defensa una societat justa, inclusiva i igualitària. Una societat en la qual la diversitat sigui sempre riquesa. Mai discriminació i exclusió. Perquè el que ens recorden la Rita, el Quim, la Miriam, la Claudia, la María, la Mireia i la Raquel amb la seva actitud és que defensar la igualtat d’oportunitats per a totes i tots mai hauria de ser una opció; sinó la nostra obligació.