Reforma del delicte de sedició: Catalunya a Forocoches

És previsible que, a causa del calendari electoral, la tempesta creixi més que la que va caure quan el Govern de Sánchez va aprovar els indults als líders del procés. De fet, la presidència de Sánchez (aquesta i l’anterior, fruit de la moció de censura al Govern de Mariano Rajoy) es pot resumir com una successió de tempestes desencadenades des dels diferents altaveus de la dreta contra un president que consideren, en essència, il·legítim, independentment del que diguin les urnes. No és sorpresa que la dreta tingui un sentiment patrimonial del poder, però en el cas de Sánchez aquest sentiment s’ha intensificat fins a cotes mai vistes, potser a causa de la liquiditat d’uns temps trumpistes.  

És difícil lidiar amb una oposició que veu Veneçueles i Nicaragües a tot arreu i incompleix per càlcul de poder mandats de la Constitució com la renovació del poder judicial. Però més difícil és per a un país sobreviure durant molt de temps a un sistema de partits que només juga quan la pilota, el públic, el camp i els àrbitres són seus. La conseqüència d’això és una crisi política i institucional, i aquesta és una melodia que li sona, a aquesta Espanya de la segona dècada del segle XXI. 

Els cignes negres

Notícies relacionades

Manual de la reforma del delicte de sedició: terminis, penes i efectes judicials

Els 4 arguments del Govern espanyol per reformar la sedició

Fent la vista enrere, amb la moció de censura Sánchez va heretar de Rajoy una Catalunya incendiada per les càrregues policials de l’1-O, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, el discurs del Rei i processos penals oberts contra els líders del procés que van acabar en dures condemnes. Avui, el PSC i ERC, els dos partits que capitanegen el diàleg polític, encapçalen les enquestes en intenció de vot i han construït el que en els anys durs post 1-O es qualificava de «pista d’aterratge». La crisi política catalana està lluny de solucionar-se, molts no voldran aterrar en aquesta pista ni en cap altra i altres intentaran bombardejar-la tant com puguin. Pot ser que sigui veritat que una cosa és construir la pista d’aterratge i una altra de molt diferent aconseguir que funcioni, però el cas és que la realitat i l’ambient polític a Catalunya és molt diferent del que va heretar Sánchez. Arreglar coses, apagar incendis i no crear-los és un dels deures cabdals de qualsevol mandatari. A Sánchez se li poden criticar moltes coses, però no el tancredisme en una legislatura plena de cignes negres. Veient el temporal al Forocoches de la dreta, és inevitable preguntar-se quin és el seu pla per a Catalunya. Argumenten que no és Sánchez qui ha rebaixat la tensió amb el diàleg amb ERC, sinó la mà dura judicial, i per tant s’infereix que l’única manera de tractar amb Catalunya és el garrot judicial, tot i que això impliqui posar-se vermell en els fòrums judicials europeus i debilitar les mateixes institucions espanyoles. Un 155 perpetu suposaria suspendre l’estat de les autonomies, desconnectar el País Basc, impugnar l’anomenat règim del 78 més del que l’esquerra ha fet mai. ¿És això el que la dreta patriòtica vol? ¿El bilingüisme cordial d’Alberto Núñez Feijóo és dirimir als tribunals la política lingüística de les escoles? ¿Es pot ser espanyol en català de la mateixa forma que molts a Catalunya voldrien ser catalans en espanyol? ¿Incentivar rivalitats nècies, competències insanes i picabaralles de garrot entre comunitats és la manera de construir la nació espanyola? ¿L’«a por ellos» com a pilar doctrinal augura un millor futur per a Espanya? 

Llançar ratafia al foc

La política de Forocoches no fa més que llançar ratafia al foc de l’independentisme. Com va passar amb els indults, els dos extrems coincideixen a lamentar i desqualificar el PSOE i ERC, el Govern espanyol i el català. Als seguidors de Waterloo convindria formular-los la mateixa pregunta: ¿quina és la sortida que visualitzen? Ho sé, la resposta és Ítaca, avui una república tan quimèrica com l’Espanya pura dels de Forocoches. Tots dos no volen pistes d’aterratge, sinó volar molt ràpid i molt fort cap enlloc.