Article d’Antón Losada Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La reforma de la sedició | Seducció
A la Moncloa assumeixen, amb bon judici, que fins i tot els votants socialistes més reticents amortitzaran aquesta decisió amb el mateix pragmatisme amb què van donar per saldats els indults
Abans de l’estiu passat, en el debat sobre l’Estat de la Nació, Pedro Sánchez va comparèixer convençut que el seu problema i principal amenaça residia en la creixent desafecció del votant progressista cap a l’Executiu de coalició. La solució passava per girar a l’esquerra per tornar a seduir-los. L’anunci dels impostos a la banca i les elèctriques va suposar el primer moviment per acostar-se a aquest electorat desanimat. La resposta, en forma de gravamen a les grans fortunes, a les baixades en l’impost de patrimoni anunciades en cascada pels barons populars, va ser el segon moviment per aixecar l’ànim vermell. La substitució del delicte de sedició per un de desordres públics agreujats, incloent-hi una reducció de dos terços en les penes, completa el gir seductiu.
El moment no ha pogut resultar més oportú. Just quan els terribles successos de Melilla acorralaven el ministre Grande-Marlaska i esquerdaven severament la coalició, l’assumpte de la sedició serveix com a goma d’enganxar entre els socis i canvia de terç la conversa pública cap a un terreny que feia setmanes que els socialistes preparaven; des de la ruptura entre Junts i ERC i des que Núñez Feijóo va cometre l’error de trencar l’acord per a la renovació del CGPJ, per pujar al tren cap enlloc de canviar el seu argumentari econòmic per la tornada a l’arenga patriòtica i la imputació en bucle de tots els tipus delictius disponibles al Codi Penal pròpies del pitjor Pablo Casado.
Entretots
ERC necessitava un èxit a Madrid per apuntalar la seva permanència en solitari al Govern i Pere Aragonès presentar-se com un president que aconsegueix resultats rellevants. Al PSC i a Salvador Illa la supressió de la sedició els ancora encara més a la seva recuperada posició central a l’escenari polític català. Els socis de Sánchez al govern i el parlament també s’apunten un punt valorat, tant pels electorats més progressistes, com pels votants nacionalistes. A la Moncloa assumeixen, amb bon judici, que fins i tot els votants socialistes més reticents amortitzaran aquesta decisió amb el mateix pragmatisme amb què van donar per saldats els indults. Fins i tot Vox guanya al poder sumar una evidència més al seu interminable escrit d’acusació contra Sánchez per alta traïció. Tot són avantatges. Només perden el PP i Junts.
Als de Carles Puigdemot la dràstica rebaixa de les penes sedicioses els agafa fora del Govern i de la foto d’una reforma penal que havien declarat impossible. Van deixar l’Executiu català perquè el diàleg no donava fruits i, tot just sortir, a l’expresident li redueixen en dos terços la pena per sedició. El seu escepticisme desconcertat mirant de rebaixar l’abast d’un anunci que la dreta convertirà en una altra causa d’altíssima traïció parla per si sol.
Núñez Feijóo pot acabar resultant el damnificat més gran per tanta seducció. Primer va voler batre’s amb Sánchez al terreny econòmic i es va trobar amb l’amarga realitat que l’oposició pot prometre-ho, però només el Govern pot baixar l’IVA de la llum o decretar la gratuïtat dels viatges amb tren. Apressat per la seva urgència de no perdre impuls a les enquestes i les urgències electorals d’una Díaz Ayuso a qui només li val guanyar al maig per majoria absoluta, va decidir tornar al terreny conegut de Catalunya. Pedro Sánchez li acaba de dir que si és allà on vol batre’s, allà l’espera; sense complexos. El debat entorn de la sedició no li donarà un vot més que no tingui ja el candidat Feijóo, però sí que pot tornar-li’n uns quants al president Sánchez.
El líder popular es troba ara mateix agafat enmig d’una tempesta perfecta. A un costat li oprimeixen la necessitat d’obtenir èxits rutilants en les municipals i autonòmiques de l’any que ve, més la prudència de no fer o dir una cosa que una Díaz Ayuso llançada jugant-se la vida contra el votant de Vox pugui utilitzar com a excusa per a un resultat decebedor a Madrid. A l’altre li enfila l’estratègia d’un Pedro Sánchez fermament decidit a confrontar-lo ideològicament amb assumptes i decisions que l’arraconin a la dreta i l’allunyin del centre. Mantenir-se a la superfície ja serà un triomf.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Alberto Núñez Feijóo ERC - Esquerra Republicana de Catalunya Pedro Sánchez Pere Aragonès Sedició
