Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El xou dels Kennedy
El magnicidi del president, ens diu Vicenç Pagès Jordà, és l’epicentre d’una història que es ramifica cap al passat i el futur, i canvia la història d’Occident
De sobte em retorna un record infantil, enterrat qui sap on: el dia en què vaig saber qui era John Fitzgerald Kennedy. Tenia 10 anys i la curiositat em feia fullejar els pocs llibres que hi havia a casa. Entre els quals ‘¿Quién mató a Kennedy?’, d’un tal Thomas Buchanan –no he oblidat aquest nom–. Vaig preguntar als meus pares qui era aquest senyor que algú havia matat i ells m’ho van explicar amb tot el detall que demanava un mite del seu temps, amb la impressió encara viva d’aquella notícia que, des dels fabulosos Estats Units, havia sacsejat el món.
La vivència se m’ha despertat llegint ‘Kennedyana’, l’obra pòstuma de Vicenç Pagès Jordà que publica Navona. Pagès Jordà, que va morir d’un càncer el mes d’agost passat, havia deixat llest aquest assaig híbrid, de gran erudició cultural, que observa des de molts angles una de les obsessions de la seva vida: la família Kennedy i, en concret, JFK. Pagès va néixer el 1963, només tres setmanes després de l’assassinat de Kennedy, i a ‘Kennedyana’ ens enlluerna seguint l’impacte que van significar JFK i el seu final tràgic, juntament amb l’elenc de figures que l’acompanyen, de la primera dama Jackie Bouvier Kennedy (i Onassis) a tota l’estirp familiar. El magnicidi del president, ens diu VPJ, és l’epicentre d’una història que es ramifica cap al passat i el futur, i canvia la història d’Occident. Amb JFK es tornen populars les teories de la conspiració, el carisma com a argument polític o la realitat televisada, entre d’altres, i tot es converteix en una espècie de «superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria».
Entretots
Tanmateix, el lector que conegui l’obra de Pagès Jordà entendrà que aquest assaig és també un retrat d’una època que ell ja descrivia a les seves novel·les. Podem anomenar-la, si es vol, una memòria ‘vintage’ que, sense caure en la trampa de la nostàlgia, es fixa en els símbols i llegendes que van definir l’imaginari d’una generació –la dels seus pares, dels meus– i de retruc ens va preparar a nosaltres per entendre que la vida pot ser un espectacle.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
