Reforma de la sedició «sense que es noti la cura»

Ho va escriure José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consejo de Castilla, en una instrucció secreta del 1716, en el marc del decret de Nova Planta. La idea era anar fent desaparèixer el català “con instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que note el cuidado”. Afegia que calia temps per aconseguir la imposició del castellà atès que el geni dels catalans “es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país”. Mirat amb perspectiva, és evident que no li varen fer massa cas, perquè les agressions contra el català durant aquests tres cents anys no han estat ni “templadas”, ni “disimuladas”, sino directament pel broc gros. Tanmateix, la tàctica de Villalpando es manté vigent, si més no cada vegada que cal camuflar, per qualsevol circumstància, una decisió lesiva als interessos catalans.

I aquest és el cas. És evident que Espanya tenia un enorme problema amb el delicte de sedició, un tipus penal que datava del 1822 i que, impossible d’encabir en el marc jurídic de la UE, els menava a perdre, com ha passat, als tribunals europeus. Tot i haver estat la pedra angular de les sentències del 'procés', resultava una eina ineficaç per a perseguir l’independentisme, i, recorrent a l’art del 'birlibirloque' –o al tril.lerisme, per usar un terme més modern-, ha eliminat un delicte inútil i n’ha creat un de nou que incorpori les mateixes conseqüències de l’anterior. La idea continua és la de sempre: fer servir la repressió i no la política contra la causa independentista, però a la manera Villalpando, sense que Europa “note el cuidado”. Patxi López es vantava d’això mateix quan deia –amb més eufòria que raó-, que ara els jutges europeus els entregarien el cap del president Puigdemont. 

I per això han fet aquesta mena de picaresca 'xusquera': derogar la sedició, però ampliar el delicte de desordres públics, tot incloent conceptes molt subjectius com la "intimidació”, que ha posat en estat d’alerta a molts sectors. És a dir, ara ja no cal violència per aplicar el delicte. Ho ha denunciat el president d’Òmnium, Xavier Antich: “és un pas endavant en la persecució del dret de protesta i la criminalització de la dissidència política”. I ha afegit: “qui decideix quan hi ha intimidació? Els mateixos que van decretar presó per a Cuixart per haver participat en una manifestació i exercir el dret de protesta?”. L’advocat Salellas s’ha expressat en la mateixa direcció: “la intimidació és molt subjectiva i no deixa rastre, a diferència de la violència, i per tant entrarà en una dimensió molt personal.” I es pregunta en quin moment se sentirà la policia intimidada, paraules, gestos..., tot recordant que Marchena va fer servir el concepte d’“intimidació ambiental” per perseguir la protesta de 2011 d' “Aturem el Parlament”. 

Notícies relacionades

L’ANC convoca una manifestació contra la reforma del delicte de sedició

El pacte per la sedició aplana els acords pressupostaris de Pedro Sánchez i Pere Aragonès

Altrament, no queda clar que aquesta modificació ajudi als represaliats VIP, però és segur que empitjora la situació dels altres quatre mil represaliats, que ara poden patir penes més altes. Sortosament, segons Boye, tampoc servirà per caçar Puigdemont, per molt que ho assegurin, perquè la reforma incompleix criteris del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), com el dret a accions de protesta i a manifestacions de caràcter multitudinari. En qualsevol cas, no sembla que s’hagi modificat per a millorar els drets de protesta, sinó per a continuar repressaliant-los.

A partir d’aquí hi ha molts articles derivats, des del paper de la gossada de la dreta, que mai no en té prou en l’obsessió de destruir els drets dels catalans, fins a la pregunta del milió: què farà el TS ara que, amb la modificació, haurà de revisar la sentència del 'procés'? Però de l’independentisme estant, la gran qüestió és el paper d’Esquerra Republicana, soci fonamental per a bastir de legitimitat el que torna a ser una aberració. Ho ha fet perquè necessitava vendre que la taula de diàleg servia per alguna cosa? Per anar dibuixant les aliances d’esquerres, enfront de l’eix nacional? Personalment he deixat de preguntar-m’ho, però una cosa és evident: ERC està sent la crossa més útil per a desmantellar el moviment independentista en el present, i per blindar la repressió de futur. Un aliat fonamental per aconseguir que “se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.