NEWSLETTER Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un país que corre, per Albert Sáez
El ’running’ es uno de los deportes preferidos de los ’muppies’.
Les masses que fa 80 anys dedicaven el matí del diumenge a anar a missa ara surten a córrer pels parcs, camins i carrers. En tots dos casos els encoratgen la por a la mort i el seu desig de prolongar la vida, que, tot i que està plena de queixes i laments, és un tresor al qual pocs volen renunciar. Vivim un ‘boom’ de carreres populars. Més de 6.000 catalans participen en la Behobia-San Sebastián, un trajecte gairebé per a professionals. Córrer és bo per al cos, especialment per compensar el sedentarisme de les nostres actuals formes de vida. És evident que les societats agràries o purament industrials no necessiten inventar formes artificials d’exercici físic; en tenen prou amb les laborals. Però córrer també és bo per a l’ànima o per a la ment, diguem-ho com més ens agradi. Proporciona un espai de soledat, de silenci i d’allunyament de la pantalla del mòbil. I per a una societat és bo que els individus que la componen siguin reflexius. Sobren exaltats, més ara que a les xarxes amplifiquen la seva cridòria i arriben a pensar que tenen raó.
Tenir temps i salut per sortir a córrer és un dels elements tangibles de l’Estat del benestar. Certament, no permet sortir a la tribuna de les rodes de premsa dels governs per compartir una consigna TikTok que anunciï uns euros de més a final de mes. Però estimular aquest tipus d’exercici seria bo per a moltes coses, des de la millora de la salut física i mental de manera preventiva, fet que després redundarà en la sostenibilitat de l’Estat, fins a la convivència. En massa ocasions, les legítimes reivindicacions de millores materials es converteixen en una subhasta de prestacions que generen una mena de consumisme polític. Les joves generacions valoren coses diferents de les reivindicacions clàssiques i generen un tipus de demandes polítiques que als ‘boomers’ ens arriben a semblar naïfs. L’organització del temps, la salubritat de l’ambient i l’absència de pressió social sobre les conductes individuals equivalen ara al que al seu temps van representar la jornada de 35 hores, les baixes per ocupar-se de la descendència o la inclusió de la dependència com a pilar de l’Estat del benestar. Un país que corre és diferent, pensa diferent, té demandes diferents i exigeix compromisos diferents.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
