Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Rodoreda i l’horror
Per copsar l’horror de la guerra només tenim a mà la poesia
Transmetre l’horror de la guerra és una tasca tan difícil que molt probablement esdevé impossible. Ens hi acostem lateralment, perquè només som capaços de retenir-ne una porció dilatada en el temps. Hi arribem, espectadors tardans, quan el brogit de la batalla, l’esclat del bombardeig o els crits d’angoixa i de dolor ja són només evanescències en el silenci. Potser és per això que per copsar aquell horror només tenim a mà la poesia. Això és el que reclama Svetlana Alexievitx quan recull el testimoni de les dones que van viure la tragèdia, quan evoca el lament terrible dels cavalls ferits, quan pensa en els morts i en la terra que els acull. La poesia, és a dir, una aproximació fantasmagòrica, farcida de detalls reals que, distorsionats, esdevenen símbols i al·lucinacions, que esparveren i confinen els sentits en un espai terrorífic. Això és el que va fer l’última Rodoreda, a 'Viatges i flors', a 'La primavera i la mort', a 'Quanta, quanta guerra'. Una destil·lació poètica de tot allò que és impossible de transmetre.
La companyia Cabosanroque, que ja havia construït un “poema transitable” sobre Brossa i “una forma de possessió” a partir dels deliris exorcistes de Verdaguer, ha confegit ara una peça memorable, amb textos de Rodoreda ('Flors i viatges'), una instal·lació de 40 minuts que es pot veure a Temporada Alta fins diumenge i que arribarà a Barcelona – al CCCB, segurament –d’aquí uns mesos.
Entretots
Seria il·lús, per part meva, i també seria agosarat, descriure aquest muntatge. A més, trencaria l’emoció d’endinsar-se en l’univers poètic de devastació que se’ns proposa. Cal entrar-hi sense saber gaire res i deixar que les veus, les imatges, els sons, el fum espès, penetrin en la consciència de qui observa. Només un fragment: hi ha una terra que batega, on els morts són vivents que palpiten perquè és allà sota on habita el seu present. A dalt, els vius són morts en una vida que ja no té sentit. Poc després, veiem l’interior d’aquest humus, la part obscura, on algú repta no pas per sortir de la foscor sinó perquè només li resta aquest bategar incessant de la mort. Això és Rodoreda com poques vegades l’haurem entès. És transmetre l’horror de la guerra, de qualsevol guerra.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
