El corredor de l’enfadós

Onze províncies on viu el 32% de la població espanyola, 15,1 milions d’habitants, i on s’acumula una tercera part del PIB del país. Anar amb tren de la segona a la tercera població espanyola amb més població, de Barcelona a València, és una aventura que saps quan comença, però no quan acaba. 350 km en tres hores com a mínim. Per no parlar de les prop de dues hores que costa recórrer els 160 km que uneixen València i Alacant, una distància que podria fer-se en menys d’una hora. Comparació: el tren directe entre Barcelona i Madrid, 610,8 km, triga dues hores i mitja.

La ministra de Transport i etcètera, Raquel Sánchez, tancarà aquest dijous el VI acte empresarial sobre el corredor, que espera aplegar 1.500 persones a Barcelona. Hi dirà el que s’espera: els 1.500 milions d’inversions previstes pel Govern per accelerar la finalització del projecte. Al seu barret de copa hi ha la possibilitat de sorprendre amb l’anunci que hi ha més diners en camí a compte dels fons europeus. Convèncer el 99% d’escèptics que l’escoltaran no serà fàcil.  

Ja han passat set anys des que, el 2015, sota la presidència de Mariano Rajoy, que va ser secretari d’Estat d’Infraestructures del Ministeri de Foment, Julio Gómez-Pomar, va arribar a declarar que el «gros» del corredor, des de Múrcia fins a la frontera, estarà funcionant a finals d’any. Els anys consecutius, l’excusa sempre va ser la mateixa: la complexitat tècnica del projecte. 

Notícies relacionades

El conseller de Territori considera que l’execució del corredor mediterrani «clama al cel»

Raquel Sánchez: «El 2025 o el 2026 estarà a punt la connexió entre Almeria i França»

L’estat actual de les obres no permet generar gaire optimisme per encarar els objectius previstos per l’actual Govern, el 2025. El mapa que té a la seva pàgina web la iniciativa Vull Corredor mostra què queda per fer. Ha de ser de doble via i amb ample internacional, per permetre desdoblar el moviment de passatgers a través de l’alta velocitat i de mercaderies, unint els principals ports d’Espanya que, alhora, s’unirien a la resta de la Península.

Hi va haver un temps que el corredor era un assumpte exclusivament reclamat per Catalunya, la seva classe política i empresarial, avalat des de Brussel·les per l’associació Ferrmed, presidida per Joan Amorós. Fundada el 2004, Ferrmed naixia per demanar inversions ferroviàries a Brussel·les per a tot Europa, incloent-hi el Mediterrani. Durant molts anys, aquelles reivindicacions gairebé no mereixien tracte d’interès des del centre de la Península, que ho veia com la clàssica reivindicació del nacionalisme català. El 2016, van irrompre en les protestes els empresaris valencians. Es van unir als catalans, a qui es van afegir murcians i andalusos. Les percepcions van començar a canviar. De l’Espanya radial, amb centre a Madrid, a l’Espanya circular. Després del corredor mediterrani ja espera el nou enllaç. Des de Saragossa cap al nord.