Escalfant motors

Fa anys que els aficionats ens entreguem a malabarismes diversos per disfrutar del futbol i alhora mantenir un esperit crític veient els excessos i les xifres escandaloses, però aquesta vegada la FIFA ha anat massa lluny. Aquests dies llegim reportatges que descriuen els abusos que Qatar ha comès per pagar-se el caprici de tenir un Mundial, a més es blanqueja així un país classista, on els drets humans no importen i la vida de les dones es regeix per la xaria, entre altres abusos antidemocràtics.

Notícies relacionades

Luis Enrique: «Arribem a Qatar en el nostre millor moment»

El relat de Nas Mohammed, un doctor gai, sobre la persecució qatariana a les persones LGTB

Els aficionats més conscienciats tenen l’opció de boicotejar radicalment el Mundial i no veure’n ni un minut, però també es pot disfrutar de l’espectacle sense renunciar a la reprovació. El dubte ens humanitza i, entre el poderós i el feble, simpatia sempre pel més feble. En l’assaig ‘En qué pensamos cuando pensamos en fútbol’, el filòsof Simon Critchley es pregunta: «¿Es pot solucionar el conflicte entre el caràcter associatiu i socialista de la forma futbolística i el capitalisme rampant del seu contingut?».

El Mundial de Qatar serà la manifestació extrema d’un capitalisme tardà, fins i tot de la seva decadència, però alhora és el reflex de «la veritat i la falsedat presentades de manera simultània». I contra la perversió dels diners, Critchley recorda una frase de Johan Cruyff: «¿Per quina raó un equip petit no pot guanyar un de més ric? Mai he vist una saca de diners marcant un gol». Que comenci el xou, en el partit inaugural jo vaig amb l’Equador.