La reforma dels delictes sexuals: un mal irreparable

Tot això era insòlit en una llei, la penal, que qualsevol jurista sap que ha d’estar regida pel principi de taxativitat, és a dir, per una extrema precisió, a fi d’evitar no només excessius marges d’interpretació judicial, sinó per impedir que la llei tingui efectes favorables –o perjudicials–per al reu en casos no desitjats pel legislador, com és l’actual. Però no hi va haver manera de redactar una norma més tancada i sobretot precisa. Ni tan sols es va elaborar una disposició transitòria per preveure els límits de la interpretació judicial quan es revisessin les condemnes ja imposades, a la baixa, per descomptat, perquè així ho exigeix el principi ‘pro reo’. És un principi derivat d’un dret fonamental d’àmbit molt més general: la presumpció d’innocència. Qualsevol dubte interpretatiu s’ha de resoldre a favor del reu. És la clau de volta irrenunciable de tot el procés penal des de fa gairebé dos mil anys.

Ara el mal ja és irreparable. Tots els reus que puguin s’acolliran a la reforma i serà molt difícil que els jutges ho evitin. Però el problema no són les penes i la seva gravetat. Des de Beccaria (segle XVIII) sabem que les penes dures no solen ser dissuasòries, tampoc la pena de mort. Al contrari, quan del que es tracta és de canviar la mentalitat social perquè no es banalitzi una conducta delictiva, només són eficients l’educació, les campanyes mediàtiques de conscienciació i els programes de reinserció dels agressors sexuals, i aquests últims solen tenir bastant més èxit del que es creu.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però al marge d’això, el principal en aquests casos és la víctima. És increïble que encara en el dia d’avui la víctima es vegi obligada a declarar almenys quatre vegades sobre els fets: davant el metge, la policia, el jutge d’instrucció i el jutge que jutjarà el cas. Ja fa cert temps que diversa normativa internacional suggereix que la víctima d’una agressió sexual declari una sola vegada, no en un interrogatori, sinó en una entrevista cognitiva davant un psicòleg, amb totes les garanties per protegir-la. Aquesta és una de les reformes essencials i urgents que encara no s’ha fet. La societat en general ha de saber que els jutges no tenen poders endevinatoris, i que per molt que presenciïn l’interrogatori de la víctima, no tenen la formació científica necessària per avaluar aquesta declaració. I encara menys tant temps després com solen celebrar-se els processos. El temps és un enemic de la memòria, com ensenya la psicologia del testimoni. Per això, s’ha d’obtenir el testimoni de la víctima en l’entrevista cognitiva, no a través del seu interrogatori judicial. El contrari és revictimitzar-la cruelment una vegada i una altra.

Els diputats d’un Parlament haurien de deixar enrere l’antidemocràtica «disciplina de vot» i assabentar-se d’una vegada del que estan votant, assumint la responsabilitat que els correspon. Potser així deixarem de perdre el temps amb reformes amb exclusiva vocació electoralista i les autoritats s’ocuparan de protegir la víctima en tots els sentits –indemnització, recerca de feina, entorn social, atenció psicològica, etc.–, deixant de banda el debat de la pena. En altres països les penes són molt menors i sí que s’obté aquesta protecció, perquè se n’han preocupat legislativament.