Irene Montero: entre l’activisme i la llei

 

Van arribar els judicis. Primer a l’Audiència Provincial de Navarra, que els va condemnar a 9 anys de presó pel que va considerar un abús sexual. Llavors, el Codi Penal diferenciava entre aquest delicte i el d’agressió, per al qual era necessari demostrar violència i intimidació. Recurs de la fiscalia però també de la defensa, perquè un dels magistrats era partidari de l’absolució. Vista al Tribunal Superior de la Comunitat Foral. Reiteració de la sentència però amb dos vots particulars en sentit contrari, mentre la indignació ciutadana creixia per moments. De nou els recursos. I el 21 de juny de 2019 va arribar la conclusió del Suprem. Va revocar les dues sentències anteriors, va entendre que hi havia hagut agressió i va elevar les penes a 15 anys de presó. I així va ser com la diferència que determinava el Codi Penal entre abús i violació ja no forma part del cos de la llei de garantia integral de la llibertat sexual, coneguda popularment com la del ‘sí és sí’ que la va eliminar. Això ha portat aquesta setmana a conèixer el degoteig de revisions a la baixa de les penes imposades fins i tot per part de l’advocat de ‘La manada’ tot i que no per a tots els seus defensats per raons tècniques, diu.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

A la Ministra d’Igualtat, Irene María Montero Gil (Madrid, 13 de febrer de 1988), no li ha agradat que la seva primera llei de referència s’hagi estavellat contra el mur de les fissures penals. Lògic. La necessitat de reaccionar davant processos judicials sempre tortuosos per a les víctimes i intentar blindar-les no encaixa amb la possibilitat que aquestes vegin al carrer els seus botxins abans de l’assumit i poc després de la condemna. El seu trauma és permanent, no puntual, i la seva vida mai podrà recuperar-se del drama infligit. Però això no equival a poder respondre com els han fet a ella i el seu equip, insistint que la llei és bona, que no hi ha res a revisar i acusant jutges i jutges de no estar a l’altura, necessitant més i millor reeducació penal. Hi ha escrits d’advertència de sobres del que podia passar que, per cert, també van ignorar els legisladors que hi van donar llum verda. Congrés i Senat.

L’activisme es porta malament amb la llei perquè pretén que aquesta s’adapti a una part sense tenir en compte el tot. I les ínfules que una cartera ministerial és la millor via per aconseguir amb celeritat els efectes de la revolució pendent es porta pitjor amb la realitat d’un Estat de dret perquè una cosa no és justa per ser llei, sinó que ha de ser llei perquè és justa. I bona. Ho va sentenciar Montesquieu i alguna cosa hi van tenir a veure els seus assajos a modelar la doctrina política que continua servint de marc per millorar la nostra societat.