Qatar-22: El Mundial de cartró pedra

La història dels falsos aficionats –negada per les autoritats qatarianes amb el mateix èmfasi amb què neguen que es vulnerin drets humans al seu país– constitueix, fins que comenci a rodar la pilota, el símbol perfecte del Mundial de Qatar: un torneig de cartró pedra, pura façana, d’emocions impostades i modernitat impostora. És ‘sportwashing’ de primer ordre, caríssim, tan semblant a un autèntic Mundial de futbol com pot ser-ho un parc aquàtic a una cala de Menorca. Amb Qatar, els que regeixen el negoci del futbol han elevat l’aposta del procés que va començar ja fa anys: ens han robat el futbol als aficionats i l’han convertit en un lucratiu espectacle per disfrutar en una pantalla. I tothom sap que el que queda al marge de la pantalla no existeix, és com les escombraries que s’amaguen sota l’alfombra. 

Euro a euro

Fa temps que pas a pas, contracte a contracte, euro a euro, els rectors del futbol han convertit els aficionats en mers consumidors. Cada any juguen a plaer amb els colors de les samarretes sense respecte tradicions ni història; els tornejos nacionals van eliminar les jornades dominicals de tots contra tots a les cinc de la tarda fins a aconseguir que, avui, no sapiguem si el partit de dissabte és del mateix torneig que el de dimecres o el de diumenge que ve; els preus de les entrades són prohibitius, aptes només per a turistes que compren paquets sencers d’avió, hotel i una experiència al Camp Nou o al Bernabéu; i ara organitzen un Mundial al novembre, paralitzen les Lligues i la Champions, ens argentinitzen convertint la Lliga en un torneig ‘Apertura’, del qual el Barça és campió sense corona, i un torneig ‘Clausura’. En aquest sentit, Florentino Pérez i la Superlliga són la continuació lògica del negoci, el creixement natural del model.  

Notícies relacionades

Tamim al-Thani, xeic al futbol

Twitter era una cerveseria de Múnic

El Mundial de Qatar és un pas més d’aquest model del negoci del futbol. Des de Qatar i alguns països àrabs es critica la duresa amb què es tracta el Mundial a la premsa occidental, aquesta mateixa premsa que no fa fàstics al raig de diners que finança clubs com el PSG o el Manchester City. És cert que no és la qatariana la primera dictadura o país autoritari en el qual es vulneren drets i llibertats que inverteix en ‘sportwashing’, ‘gaywashing’, ‘greenwashing’ o el que sigui necessari. Tampoc és el primer país poc o gens democràtic en què la FIFA organitza un Mundial: Itàlia-34 es va jugar a la glòria més gran del feixisme de Mussolini; Argentina-78, de la junta militar argentina, i Rússia-2018, de Vladímir Putin. Però Qatar, amb els seus petrodòlars, aporta a la història dels Mundials un vernís de cartró pedra i un atreviment que es fa insuportable fins i tot en aquests temps en què creiem haver-ho vist ja gairebé tot i que tan poques coses ens escandalitzen. Total, si es pot organitzar una cimera del clima a Sharm al-Sheikh, res és impossible. 

Els pròcers de la FIFA i Qatar-22 confien que tot s’oblidarà quan rodi la pilota i Messi, Mbappé, Ansu Fati i companyia comencin a generar passions: alegries, penes, emocions, art. I segurament serà així. Però, entre tots, estan aconseguint que el futbol s’hagi convertit en un esport odiós. Ho és per als qui no el disfruten, atabalats per la seva omnipresència als mitjans, avergonyits i indignats per les xifres que mou i pels comportaments que promou. Però també ho és per a molts als que sí que ens apassiona, incapaços de justificar ja tanta actitud impresentable. Aquest és el problema del futbol, i no si 90 minuts es fan massa llargs.