¿Fatxes amb toga?

Però fer lleis emblemàtiques prioritzant el maximalisme ideològic és sempre perillós. I com que es van canviar a tot córrer les penes aplicables, al cap de pocs dies de la seva entrada en vigor alguns condemnats per agressió (i fins i tot violació) han aprofitat per demanar als tribunals –i molts hi han accedit– una rebaixa de les seves condemnes. Irene Montero s’ha precipitat a proclamar que la llei s’estava aplicant malament per prejudicis «fatxes i masclistes» de molts jutges, que havien de ser reeducats. ¿On? ¿Per qui? ¿Amb quina autoritat? 

Però els jutges i tribunals que han rebaixat penes són molts i molt diversos i acreditats juristes diuen que, amb la llei a la mà, la reducció era inevitable. Potser hi ha jutges que entrin en la categoria definida per Montero, però no poden ser la majoria. A més, totes les associacions judicials s’han desmarcat de la ministra. Fins i tot la dels jutges progressistes. La llei deu tenir, doncs, fallades que, amb menys presses i ideologia i més tècnica jurídica, s’haurien hagut d’evitar. Irene Montero i Podem, que volien erigir-se en portaveus del feminisme, han rebut una sonora bufetada.

Però la llei va ser aprovada pel Govern, que inevitablement en surt malparat. I és irrellevant que, com s’ha escrit, Pedro Sánchez només cedís a Podem per assegurar l’aprovació dels pressupostos. Ja abans va ser la llavors vicepresidenta Carmen Calvo –no la ministra Montero– la que va ser cessada a l’oposar-se a iniciatives com la ‘llei trans’ que encara està en els llimbs. Les aliances complicades –tot i que siguin forçades per l’aritmètica parlamentària– tenen alts costos.

I ara, ¿què? Montero –i en menys mesura Pedro Sánchez, que defuig els conflictes amb Podem– diuen que la Fiscalia i el Suprem «unificaran» doctrina. ¿Creu Montero en la «reeducació» instantània? Altres ministres –com la titular d’Hisenda María Jesús Montero– ja han admès que la llei pretenia el contrari i que caldrà retocar-la. Diuen que rectificar és de savis, però hauria sigut millor repassar abans la llei i resistir les presses i les pressions polítiques. A més, canviar la llei difícilment podrà evitar les reduccions de penes ja concedides. 

És tot el Govern el que en queda tocat. A l’hora de governar, la ideologia no pot ser l’únic barem. Governar és més complicat que escriure discursos populars. I aquest incident aguditza a més els xocs i la sensació de desconcert. No només entre socialistes i Podem, sinó també a l’esquerra del PSOE. Pablo Iglesias ha tornat a ensenyar les dents a l’acusar Yolanda Díaz –a qui va nomenar candidata de Podem– de miserable per no tancar files amb Irene Montoro.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El Govern i l’esquerra en general han de reflexionar. Sí, el PP no només s’equivoca, sinó que incompleix la Constitució, quan es nega a renovar el Consell del Poder Judicial. I sentències com la del Constitucional contra l’Estat d’alarma són difícils de digerir. Però algun desacord entre el poder executiu i el judicial és inevitable i no ha de comportar desqualificacions que sonen a míting barat. I anant més enllà, el Govern, per molt progre que es cregui, no pot mirar per sobre de l’espatlla els jutges amb la sospita que són de dretes. En una democràcia el poder judicial és independent de l’executiu. Només ha d’acatar i fer complir les lleis aprovades en temps i forma pel parlament, que és el dipositari de la sobirania nacional.

Després d’allò de «fatxes» d’aquesta setmana queden dos grans interrogants. Un. ¿Admet Podem la independència judicial? Sembla que no, que el seu desig de «conquerir el cel» (sense consens) està per damunt de tot. I dos. ¿La té prou en compte el PSOE, que –desapareguda la UCD– és el partit històricament més compromès amb la Constitució?