Article d’Andreu Escrivà Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
COP27, el fracàs del futur
No hi ha cap intenció que les emissions toquin sostre el 2025 i el 2030 suposin la meitat del volum del 2010, elements imprescindibles per mantenir viu l’objectiu de no superar un grau i mig d’escalfament
Aquest 2022 hem assistit, un altre cop, a una representació teatral de les cimeres del clima que ja ens sabem de memòria. Els primers dies ens ofereixen la coneguda –i molt justificada– indignació amb les fotografies de jets privats volant cap al lloc de reunió. Allà, en un enclavament turístic on bona part de les platges seran devorades al llarg de les pròximes dècades per un mar en ascens, s’han concentrat desenes de milers de persones. Això, que ja per si mateix constitueix un exercici d’insostenibilitat rampant, ha comptat amb moments del tot absurds, com quan l’aplicació mòbil de la COP27 va enviar al telèfon dels assistents la proposta d’excursions el mateix dia, amb avió, a Luxor i el Caire.
Hem comprovat com la delegació de les empreses de combustibles fòssils sobrepassava els 600 representants, una cosa que s’ha normalitzat en una reunió internacional que sembla, més que l’epicentre de la governança climàtica mundial, un caòtic festival de música, tal com la defineix la periodista Valentina Raffio. L’única cosa ressenyable dels dies intermedis, en què a poc a poc es fa palpable la inquietud per no arribar a temps a un acord final, són les protestes que es produeixen en el si de la COP27. I llavors tot s’accelera.
Hem tornat a viure, amb exasperació i desànim, el ‘crescendo’ negociador en què es tractaven de desencallar els punts conflictius de la cimera. Any rere any es repeteixen, i poden sintetitzar-se en dues qüestions fonamentals: qui té la culpa (i com pensa pagar la factura) i quins objectius de reducció d’emissions ens marquem (i com els implementem). En la COP27 hi ha hagut un tímid avanç en la primera, ja que per fi s’ha acordat crear un fons per ajudar els països més vulnerables a la crisi climàtica. Tanmateix, aquí s’acaben les bones notícies: el termini perquè comenci a funcionar s’allarga un any, i serà a Dubai, el 2023, quan es defineixi el mecanisme amb precisió. Això, per descomptat, si s’arriba a un acord.
Entretots
Respecte al segon nus negociador, quant disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i com fer-ho, estem exactament igual que fa un any. Malgrat les evidències aclaparadores sobre l’extrema gravetat dels impactes del canvi climàtic, que ja fa temps que van deixar de ser paràgrafs en els informes de l’IPCC per passar a convertir-se en la realitat de milions de persones, no hi ha cap crida a la reducció dràstica de l’ús dels combustibles fòssils. No hi ha cap intenció que les emissions toquin sostre el 2025 i el 2030 suposin la meitat del volum del 2010, elements imprescindibles per mantenir viu l’objectiu de no superar un grau i mig d’escalfament.
¿Ha sigut una decepció la cimera celebrada a Sharm al-Sheikh? No, de cap manera. Ha interpretat un paper que lamentablement coneixem molt bé: el del ‘retardisme’ climàtic. Fer veure que s’avança i fer només un minúscul pas. ¿Què passarà a Dubai? Encara no ho sabem. Però si s’aixeca el teló i el guió ens resulta familiar, estarem un pas més a prop de certificar el fracàs d’un futur més habitable i just.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
