Vagi-se’n vostè a la merda

L’he vist en caps, en amics, en familiars, fins i tot en desconeguts amb qui em creuo pel carrer. L’altre dia la vaig veure en un perruquer que, mentre s’ocupava del meu cap, m’observava a través del mirall amb una expressió que oscil·lava entre el menyspreu i la llàstima. No pot ser, em dic, que aquell mal individu s’hagi instal·lat després de mort en tants homes. De vegades, quan em miro al mirall, veig també en mi, no sense espant, aquesta mirada qualificadora.

No és estrany que, quan surto a caminar, senti que algú em segueix i em mira reprovant-me els moviments: si vaig de pressa, perquè vaig de pressa; si vaig a poc a poc, perquè vaig a poc a poc. Acostumo evitar la temptació de tornar-m’hi, per no donar-li el gust que adverteixi la seva capacitat de fer-me mal, però, quan excepcionalment giro el cap, allà apareix un individu qualsevol amb la mirada idèntica a la d’aquell professor de matemàtiques amb qui vaig aprendre la taula de multiplicar.

Ahir vaig anar al centre a fer unes gestions. Com que em va sobrar temps, em vaig acostar al Museu del Prado per revisitar tres o quatre quadros del Bosco pels quals sento especial predilecció. Doncs bé, i això no m’havia passat fins ara, en tots hi havia un personatge que em mirava amb les pupil·les del mestre mort. No em podia creure que s’hagués colat a les pintures.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però així era, i no només en les del Bosco, sinó també en les de Velázquez, a les quals em vaig acostar després per veure si passava el mateix. Hi ha persones a les quals persegueix tota la vida la mirada del seu pare. A mi em persegueix la d’aquell educador que mai vaig aconseguir satisfer amb el meu comportament.

Des d’aquí li dic que se’n vagi a la merda.