Àgora | Article d’Enric Lluch Galera
Ernest Lluch: l’esperit curiós
Ens il·lusiona saber que queda molt camí perquè la idiosincràsia de la Fundació Ernest Lluch, que avui fa 20 anys, continuï sent un instrument útil per a la millora de la societat i per generar reflexió crítica
undefined6566766 ernest lluch 12 03 86 referendum otan foto jordi mestre201121171955 /
"Tot investigador és una persona que sobretot és xafardera…". Aquestes paraules –extretes d'una entrevista que li van fer a TV-3 poc abans de la seva mort– tant certes com carregades d’una subtil ironia, son unes de les més vàlides per definir el tarannà de l’Ernest Lluch.
El seu esperit d’investigador/xafarder, que el va acompanyar des de ben petit, el va dur a involucrar-se en innombrables projectes i a conèixer moltes persones de diferents estrats, àmbits i territoris.
A banda de Barcelona, on va passar la major part de la seva vida, per motius professionals també va establir residència a València, Madrid, Santander i Donostia, ciutats en les que no es va limitar a estar-hi de pas. Amb la seva inquietut per conèixer-ho tot, va prendre el pols a la societat valenciana dels 70, va integrar-se en la reservada societat càntabra, va insistir en saber la història dels pocs “madrilenys de tota la vida" i, especialment, va investigar a fons el perquè una part important de la societat basca havia optat per la violència com a mitjà per aconseguir uns objectius lícits en el fons però no en les formes.
Entretots
És en aquesta implicació seva, que deixava petjada arreu, on trobem gran part dels motius pels quals, després de l’impacte que va tenir la seva traumàtica mort en la societat, molta gent expressés la voluntat de fer una fundació per recordar-ne la seva figura i el seu llegat. Va ser un allau de propostes i sol·licituds per fer una Fundació Ernest Lluch que venien des de diferents àmbits i territoris i s’emmarcaven segons fos l’origen, en algun dels diferents camps en els que s’havia involucrat; tant el pensament econòmic, la docència, la política, l’esport o la música.
El sentiment general era preservar tant l’obra com els valors democràtics que l’Ernest Lluch encarnava i davant d’això, des de la familia –sempre acompanyats i assessorats de molts dels seus millors amics i companys– vam optar fer una única Fundació sense diferenciar-ne l’àmbit. Entre moltes altres bases fundacionals es van tenir molt present les paraules del seu germà gran, l'Enric Lluch, en el moment de constituir-la: «No cal córrer. Ningú us espera. El que sigui, feu-ho bé i amb rigor».
Així, ara fa 20 anys, va néixer la Fundació Ernest Lluch. A partir de la síntesi de múltiples iniciatives d’àmbits molt diversos i amb l’objectiu d’administrar el llegat de Lluch i projectar les seves inquietuds cíviques, acadèmiques, polítiques, culturals i esportives. Aquesta pluralitat, juntament amb la generositat i l’heterogeneïtat dels seus fundadors, ha estat des de llavors la guia i la clau de l’èxit de la Fundació.
La figura de Lluch ha esdevingut un referent dels valors democràtics, la tolerància, la pau, el progrés, la llibertat, la igualtat i molt especialment, del diàleg; tots ells fonamentals i imprescindibles per conviure cívicament. Per això, avui el seu nom és present en places, carrers, hospitals, biblioteques, instituts, escoles o línies de metro i d’autobús.
Des de la família, només podem tenir paraules d'agraïment a totes i cadascuna de les persones i institucions que des de l'anominat o públicament han ajudat, col·laborat o impulsat en mantenir viva la memòria del nostre pare, parella, germà, cunyat, oncle o avi. L'immens talent, el coneixement i la implicació desinteressada de tots els membres i col·laboradors de la fundació, segueixen mantenint viu l'esperit Lluchià del treball incansable, la cerca de solucions als diferents reptes que ens porta la vida i d'explorar les vies per obtenir "la màxima igualtat i fraternitat entre les persones que viuen en societat" segons ens va deixar escrit en un dels seus innombrables articles que el van ajudar a fer-se un perfil singular, reconegut i respectat.
Han estat 20 anys apassionants i ens il·lusiona saber que queda molt camí perquè la idiosincràsia de la Fundació segueixi sent un instrument útil per a la millora de la societat i per generar reflexió crítica.
Moltes gràcies a tothom.