Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La fortalesa de la diversitat
Infantino va fer un brindis al sol, amb tota la cara hipòcrita de què va ser capaç, amb la idea peregrina d’emular el Kennedy de la Guerra Freda
Pocs mesos abans de la seva mort, John F. Kennedy va dir que era berlinès. No ho era, és clar, sinó que era de Brookline, Massachusetts, però aquell matí de juny de 1963, al balcó del Rathaus Schöneberg, l’ajuntament del districte de Tempelhof, el president dels Estats Units va pronunciar una d’aquelles frases que s’inscriuen en bronze en el decurs de la història: «Ich bin ein Berliner». No ho era, és clar, però va voler proclamar, just davant del mur, que assumia la ciutadania de la ciutat simbòlica i, amb ell, tot el món occidental es convertia en defensor de la democràcia parlamentària davant la dictadura soviètica. Més o menys va ser així i ara la plaça en la qual va dir aquestes paraules ja no es diu com abans, sinó que té el nom de Kennedy. Deuria ser el primer en pronunciar una adhesió com aquella, l’assumpció d’una nova identitat que es convertia en missatge polític.
L’últim ha sigut Gianni Infantino, el president de la FIFA. Suís, d’ascendència italiana, ha dit a Qatar que és (o se sent) «qatarià, àrab, africà, gai, discapacitat i treballador immigrant». Tota una allau d’implicacions que, de ser certes, concentrades en un sol individu, el portarien molt probablement a la presó o a la mort en una bastida. Segur que Infantino, que es va fer famós perquè era qui extreia les boles dels sortejos de la UEFA, va preparar l’inici de la intervenció que obria oficiosament el Mundial amb la voluntat d’emular el gest de Kennedy. Si soc tal cosa (o em sento així), significa que assumeixo les vicissituds d’aquesta persona o d’aquell col·lectiu, que deixo de banda el meu confort (com a suís, europeu, blanc, heterosexual i alt dirigent d’una de les organitzacions més poderoses del planeta) i participo del patiment dels altres.
Entretots
Infantino va fer un brindis al sol, amb tota la cara hipòcrita de què va ser capaç, amb la idea peregrina d’emular aquell Kennedy de la Guerra Freda. I va dir, és clar, que el futbol no s’ha de veure «arrossegat a les batalles polítiques o ideològiques» i que «la fortalesa del món és la seva diversitat». És a dir, que ens fixem en la gespa. Això sí, sense ni tan sols admetre un tímid braçalet reivindicatiu. La diversitat significa que hi ha els que respecten els drets humans i hi ha els que no. Aquesta és, per a Infantino, la definició de la diversitat. I tots, moros i cristians, correm rere una pilota, veritable fortalesa inexpugnable, avui, de les injustícies.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
