Gran Bretanya: ¿doble salt mortal?

El dèficit així generat es finançaria amb deute perquè la Gran Bretanya era solvent, els mercats liberals i el creixement acabaria matant el dèficit. Va ser una borratxera de tardor. La lliura es va desplomar, els bons britànics van pujar a un diferencial d’1,8 punts amb els francesos i el pànic es va escampar. Kwarteng va ser cessat i Liz Truss va haver de nomenar Jeremy Hunt, un moderat del partit. Però no n’hi va haver prou i Truss va dimitir el 20 d’octubre. Les noves primàries les va guanyar Rishi Sunak, multimilionari d’origen indi que ja va ser candidat ortodox contra Truss i abans ministre d’Hisenda de Johnson, a qui va acusar, ajudant que caigués, de fer promeses econòmiques impossibles.

Sunak va confirmar Hunt i dijous van presentar un pla que és el contrari del de Truss i Kwarteng. A una esbojarrada rebaixa fiscal de 45.000 milions de lliures la succeeix un pla de màxima austeritat de 55.000 milions (63.000 en euros): de nous impostos de 25.000 milions (no només als més rics) i de 30.000 milions de retallades de despeses. El pla és de cinc anys, però molts impostos pugen immediatament i el més cridaner és que el màxim de la renda del 45%, que Truss anava a suprimir i que pagaven els que guanyaven 150.000 lliures, no només es manté, sinó que afectarà els de més de 125.000.

En vuit setmanes la Gran Bretanya ha donat la volta al seu pla de vida com a un mitjó. Apuntem algunes de les causes. Els mercats no compren idees sinó solvència i el pla de Kwarteng feia aigües. Abaixar impostos amb força alimentaria la inflació, que ja supera l’11%, just quan el Banc d’Anglaterra havia d’apujar els tipus d’interès per combatre-la. Un contrasentit. I el deute públic arribarà al 97% del PIB. Aquests eren els fets certs mentre que el creixement promès era només un desig per comprovar. 

Allà arrela una de les causes de la rectificació per les quals la Gran Bretanya ha hagut d’embarcar-se en una austeritat de cavall quan el seu PIB caurà un 1,4% el 2023. Tot i que a Sunak i Hunt els preocupa l’equilibri social, saben que tenen eleccions a finals del 2024 i que el Labour els porta avui 20 punts d’avantatge. Per això aposten per la sanitat pública (molt deteriorada) i l’ensenyament. I les pensions pujaran amb la inflació.

Però la gran pregunta és perquè la Gran Bretanya ha d’endinsar-se en l’austeritat quan cau el PIB mentre els països de l’euro intenten combatre la recessió amb la despesa pública. El programa de Truss va enfonsar la confiança dels mercats i ara cal recuperar-la. A més, el Banc d’Anglaterra és només el d’un país mentre que el BCE és el de 19 països amb un PIB conjunt i una potència molt superiors. Per això Espanya amb un 113% de deute públic i Itàlia amb gairebé un 150% tenen més marge.

Notícies relacionades

El Regne Unit desfà el camí de Truss i presenta pressupostos marcats per l’austeritat

Cimera de l'OTAN d'alta tensió a Londres

I rere els cops de volant de la política econòmica està el gran error del Brexit que ha generat una gran inestabilitat política. En sis anys, des del Brexit, la Gran Bretanya ha tingut cinc primers ministres (Cameron, May, Johnson, Truss i Sunak), el mateix nombre que en els 37 anys anteriors. El juny del 2016, el 51,9% dels britànics van votar a favor del Brexit. Avui, segons l’última enquesta solvent, només el 32%, contra el 56%, creu que la decisió va ser encertada.

El parlamentarisme va néixer a la Gran Bretanya medieval, després va construir un gran imperi i va ser la primera potència econòmica durant tot el segle XIX, fins a la guerra mundial de 1914. Però la nostàlgia imperial i un nacionalisme exacerbat i desinformat, que creia poder sortir de la UE per recuperar la llibertat davant Brussel·les, l’han acabat debilitant. I avui la gran preocupació del nou primer ministre és que el seu pla econòmic, malgrat que no serà popular, sigui aprovat pels dividits i díscols diputats conservadors. En cas contrari...