L’exaltació de «la dialèctica dels punys i les pistoles»

Franco ha mort oficialment tres dies abans. Al llit. Curiosament un 20 de novembre, la mateixa data que el reverenciat José Antonio Primo de Rivera. El fundador de la feixista Falange Española, el fill d’un altre dictador, Miguel Primo de Rivera. José Antonio és el de «la dialèctica dels punys i les pistoles». Va ser afusellat en un penal d’Alacant, ciutat que abans de la maleïda Guerra Civil parlava plenament en català.

Aquesta també és part de l’obra de Franco. I abans, de Miguel Primo de Rivera, un dictador que va fer del seu furibund anticatalanisme sant i senya. Va ser tan exacerbat en aquest punt que va aconseguir convertir al catalanisme el cardenal de Tarragona, Vidal i Barraquer.

Aquests dies és possible veure ‘Argentina, 1985’ a Netflix, l’última entrega de Ricardo Darín. Sense ser la seva millor pel·lícula, posa en evidència la substancial diferència entre el que a l’Argentina es va esdevenir i el que aquí es va transaccionar.

Anem pel camí dels 50 anys de la mort del ‘Caudillo’ Franco i 40 de la victòria històrica del PSOE de Felipe González. I el més calent encara és a l’aigüera fins i tot en el més profund de cada cor que busca consol sense set de venjança.

Notícies relacionades

‘Argentina, 1985’, la pel·lícula que ha tornat a esgarrifar els descreguts

Per què Pujol torna al pujolisme

Per això recorrem a emplaçaments com el Memorial de les Camposines a la Fatarella, deixat de la mà de Déu (aquest Déu que beneïa Franco). Però on, almenys, hi ha una placa amb els noms d’alguns dels que van morir en aquella batalla. L’exèrcit d’ocupació no feia presoners, ni donava cristiana sepultura malgrat invocar la croada nacional.

Per a molts, no només no hi ha cap reparació, ni tomba on meditar o resar. El novembre del 2022, a Espanya, els nostàlgics s’atreveixen a sortir al carrer a enaltir sense embuts Primo de Rivera i Francisco Franco mentre els descendents de la brutal repressió continuen assistint a exhumacions de fosses a ritme de tortuga.