Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Inés Arrimadas, manifestant a Waterloo i fan de Maluma | Llimona & vinagre, per Pilar Garcés
La carismàtica política que es menjava qualsevol oponent als col·loquis de la tele s’haurà d’erigir en candidata dels seus, que avui li qüestionen l’hiperlideratge
Si per alguna cosa trobem a faltar Twitter és per comentaris com el que compara Ciutadans amb els personatges de la pel·lícula ‘Los otros’, d’Alejandro Amenábar. Els qui l’han vist entenen el símil amb un cert estremiment, i els que no, agrairan que em resisteixi a esguerrar-la. El partit taronja va cap a la Refundació Liberal capitanejat per Inés Arrimadas, una vegada, estrella fulgurant de la política nacional; avui, la cap que corre en direcció contrària a la desbandada de molts dels seus, fent com si no els veiés. Si ens atenim als resultats de la formació a les últimes eleccions catalanes, castellanolleoneses i andaluses, la Refundació Liberal enviarà el gruix dels seus votants al PP, d’on potser mai haurien d’haver sortit. Però, abans, la carismàtica política que es menjava qualsevol oponent als col·loquis de la tele haurà d’erigir-se en candidata dels seus, que avui li qüestionen l’hiperlideratge i demà li poden ensenyar la porta. No serà la primera líder d’aquestes sigles que s’enfonsa com un suflé, verbigràcia el fundador Albert Rivera. ¿Què passarà amb els nous perfils que qüestionaven la vella política, amb els flamants moviments que amenaçaven el bipartidisme? A dreta i esquerra estan sent víctimes dels seus propis egos.
Si Catalunya alguna vegada va ser un problema, avui no ens en recordem. O s’ha resolt, o s’ha empetitit tant que ja no serveix per col·locar-ho com a eix en el qual pivoti l’esdevenir de tota la nació. Més hiperbòlica i ridícula que mai es visualitza la foto que el 24 de febrer del 2019 es va fer Inés Arrimadas davant la casa de Carles Puigdemont a Waterloo, amb una pancarta a la qual hi havia escrit: «La república catalana no existeix, Puigdemont». Era diumenge al matí i segons les cròniques la líder de Ciutadans a Catalunya va arribar-hi, es va preparar rere el drap i al cap de mitja hora ja abandonava la gespa del president fugit, que la va convidar a dialogar per, almenys, amortitzar el bitllet d’avió, però no va obtenir-ne resposta. El dia anterior havia anunciat el seu salt a la política nacional, perquè la unitat pàtria es defensa millor des de la capital i perquè en l’oposició perifèrica fa massa fred. Estem parlant de la candidata que va guanyar les eleccions catalanes del 2017 i no va moure fitxa ni per fingir que plantava cara a la seva bèstia negra favorita, l’independentisme, al qual va cedir el seient sense baralla, potser per por escènica. Fa uns dies, esperonada per l’acord del Govern de coalició per eliminar el delicte de sedició, que afavoreix els socis d’Esquerra, s’ha retrobat amb el seu propòsit en aquesta vida i ha convidat Alberto Núñez Feijóo a plantejar una moció de censura contra Sánchez. «Això sembla una república bananera en mans d’un president sense escrúpols», va dir, tot i que sense pancarta. No es té constància que el líder del PP estigui pujant o baixant aquesta escala per acompanyar-la en la seva croada.
Entretots
Però amb alguna cosa cal entretenir-se mentre el temps corre cap a la Defunció Liberal de Ciutadans. En l’aposta per una bicefàlia, Arrimadas persegueix quedar-se com a cap de cartell per a les pròximes generals i deixar el partit en mans de qui ho vulgui. Però fins i tot en aquesta lliça se li apunten rivals: la vicealcaldessa de Madrid Begoña Villacís o Cayetana Álvarez de Toledo, la paracaigudista de totes les invasions de saló. Pot ser que aquesta competència sigui producte d’un més dels micromasclismes que pateixen les dones que es dediquen a la política, segons els quals dues dones són incapaces d’avenir-se o si es parlen és per escorxar-ne una altra. Elles, les taronges, no es comporten així. Aquest mateix cap de setmana compartien escenari en un acte batejat com a ‘Prohibido prohibir’, convocat dins del procés de Desfundació Liberal del partit. Allà Arrimadas es reia de les dones de Podem, que «estan tot el dia dient-nos que no hem de dir això o allò altre per les dinàmiques masclistes, però jo dic que quan es dutxen posen Maluma a cor què vols a l’Spotify. De ben segur. Les que van de feministes són les pitjors». Potser es tracta d’una manera de marcar distància amb el Govern en plena polèmica per la llei del ‘només sí és sí’, que Ciutadans va recolzar amb els seus vots al Congrés. O en el pitjor dels casos és un intent desesperat de congraciar-se amb els senyors que mai votarien dones intel·ligents.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
