Gianni Infantino, el CEO del futbol planetari

Abans que a la FIFA, Infantino va fer carrera a la UEFA –la confederació més potent de la FIFA–, i la va fer de manera fulgurant. Fill de modestos emigrants italians a Suïssa i aficionat al futbol des de petit, s’havia llicenciat en Dret per la Universitat de Friburgo a principis dels 90 i poc després es va convertir en secretari general del Centre Internacional d’Estudis Esportius de la Universitat de Neuchâtel. És poliglot i parla anglès, francès, alemany, italià, espanyol, portuguès i (diuen) àrab. Va arribar a la UEFA l’any 2000 i ja el 2004 va ser designat director de la Divisió d’Assumptes Legals. Sens dubte era un bon advocat, però sobretot enlluernava per la seva capacitat per a les relacions públiques. Desplega el mapa de les seves relacions personals com la cartografia d’un pla de batalla i mai oblida un nom, una responsabilitat, una anècdota. 

No és –no ho ha sigut fins ara, almenys– un abassegador. Al contrari; la seva tècnica d’embolcament consisteix a escoltar. Pot passar-se hores escoltant, i repetint amb un delicat èmfasi les frases del teu discurs que més t’agrada sentir, i en aquell moment et fa una proposta que sembles haver fet tu. Entre el 2004 i el 2008 es va dedicar, per tant, a reforçar les relacions de la UEFA amb la Unió Europea, el Consell d’Europa i els governs de gairebé tot el continent. Va ser alhora advocat, diplomàtic i directiu de l’organització. A finals del 2008 el van nomenar secretari general adjunt i el 2009, secretari general. Infantino va continuar la tasca ja empresa d’arreglar ideològicament la UEFA afegint al discurs oficial les dosis convenients d’antimasclisme, inclusivitat, ecologisme i altres fragàncies modernes. El mateix ha fet (fomentant congressos, simposis, cursos, tallers, col·laboracions amb universitats i oenagés) al front de la FIFA, per a la qual va ser elegit el 2015, per treure-la total i definitivament dels temps mascles, aspres i cavernícoles de Juan Havelange, ja endolcits sota la batuta de Roberto Guerin.

Notícies relacionades

President de la FIFA: «Avui em sento qatarià, gai, discapacitat i immigrant»

El dia que Infantino va deixar de considerar-se gai

Per descomptat, l’objectiu estratègic d’Infantino i el seu equip directiu en la FIFA –on té un paper especialment rellevant Arsène Wenger, exentrenador de l’Arsenal i avui director de desenvolupament de l’entitat– és enfortir les bases del negoci i augmentar la ja fabulosa rendibilitat del mateix. Una vegada plenament controlada l’organització i relativament en calma en matèria de corrupció, Infantino s’ha llançat ja a acabar la seva feina. I el que se li ha ocorregut, simplement, és que la vaca ha de ser més i més ben munyida. ¿Per què un Mundial de Futbol cada quatre anys? ¡Si és un negoci magnífic! Fem-ho cada dos anys. Si per fer-ho és necessari modificar calendaris de competicions internacionals o fins i tot nacionals, doncs es modifica per ajustar totes les peces. 

Infantino ha argumentat que actualment existeixen «massa partits intranscendents». En realitat, el que vol dir és que són massa els partits amb una rendibilitat mesquina, baixa o insuficientment repartida. És millor per a l’aristocràcia mundial del futbol –les seleccions potents, els grans equips europeus i americans– menys partits però en una competició més atractiva per al gran públic: els infeliços que agiten banderetes dels seus països i omplen les butxaques d’empreses, directives, entrenadors i jugadors sense pàtria. Aquesta estratègia coincideix formalment amb la de Florentino Pérez i el seu invent ‘non nato’ de la Superlliga. De fet, la UEFA mira amb suspicàcia, quan no amb oberta hostilitat, tant el Mundial bianual com la Superlliga del príncep ‘merengue’. Potser tem –potser amb alguna raó– que el cap de la FIFA podria ser capaç de proposar un Mundial cada sis mesos. Infantino no s’arruga. Qatar ha acollit el Mundial.