La regulació del mecenatge

El Congrés dels Diputats ha admès a tràmit una proposició per modificar l’anomenada ‘llei de mecenatge’, que no rep aquest nom sinó el de «règim fiscal de les entitats sense ànim de lucre i dels incentius fiscals al mecenatge». Data del 2002, es va ampliar el 2014 i, el maig del 2020, es va implantar una nova mesura de suport al sector cultural, de caràcter tributari, per fer front a l’impacte de la pandèmia, amb millores en les deduccions per donacions. La proposta, auspiciada pel PDECat, tendeix a millorar una situació que col·loca Espanya a un nivell que dista molt del que han aconseguit altres estats de l’entorn europeu. Amb una puntuació de 3,83 sobre 5, segons l’informe de la Global Philantropy Environment, el nostre país es troba lleument per sobre de la mitjana mundial, però lluny de la banda alta on figuren països com Alemanya, França i els Països Baixos. Segons paraules del diputat Sergi Miquel, «la norma actual és ineficaç perquè no contempla els canvis socials, econòmics, tecnològics i de marc mental que hi ha hagut des d’aleshores».  

Espanya no té tradició en aquest sentit, com sí que passa, per exemple, al Regne Unit i, conceptualment, continua ancorada en una consideració altruista del mecenatge. Com pot llegir-se en la pàgina web del Ministeri de Cultura, «la generositat dels bons mecenes no depèn d’una deducció d’Hisenda; el que els mou en la seva generositat és l’amor a una terra, o a una activitat, o a la humanitat en general». 

El cert és que avui les aportacions de particulars, ja sigui individus, empreses o corporacions, no són estrictament un gest gratuït, com ha sigut al llarg de la història, sinó que, més enllà d’un difícilment quantificable valor reputacional, depenen en gran part dels incentius fiscals. L’exemple més notori és el de França. Amb la implantació de l’anomenada ‘llei Aillagon’, el 2003, el model de preponderància estatal en les subvencions va variar cap a un augment del protagonisme de l’àmbit privat. Amb deduccions entorn del 60%, el mecenatge es va multiplicar per deu.  

La crisi econòmica ha afectat notòriament les aportacions públiques, principalment en l’àmbit cultural, i les necessitats peremptòries en salut i educació i acció social han impactat en els pressupostos cap a altres activitats. Per aquesta raó, la idea d’augmentar els incentius en deduccions per a les donacions a les entitats no lucratives (ENL) d’interès general, el reconeixement al micromecenatge a través de plataformes digitals i la donació de serveis a les ENL són instruments que haurien de pal·liar els dèficits d’un sector sense que això signifiqués un menyscapte de la necessària aportació pública. 

A Catalunya, que ha viscut èpoques glorioses de mecenes, també es necessiten solucions imaginatives lligades als beneficis fiscals. Entitats com la Fundació Catalunya Cultura, que té com a missió «construir ponts perquè el món de l’empresa financi projectes culturals» o festivals com el Temporada Alta, que aposta per un model mixt (amb prop d’un 30% del finançament a través de mecenatge privat) són exemples de les possibilitats que una nova normativa permetria ampliar i enfortir perquè la filantropia fos decididament un motor de progrés i de benefici cultural i també econòmic.