Comentari de text de Rajoy

En el somni, amb ecos del ‘Ferdydurke’ de Gombrowicz, em quedava en blanc i esclafia a plorar: ¿per què no ‘El buscón’ de Quevedo, molt més fàcil? Ja despert, poso fil a l’agulla.

Si deia Flaubert que l’estil és una manera absoluta de veure el món, Rajoy ho compleix des del bateig de la seva secció: ‘Així va ser (o no)’. Em recorda tant l’arrencada de la millor novel·la sobre la Segona Guerra Mundial (la primera frase d’‘Escorxador-5’: «tot això va passar, més o menys)» com la fórmula que s’utilitza a Mallorca per encapçalar els contes infantils: «Això era i no era», una manera de esborrallar la frontera entre ficció i realitat. El mateix que ell va fer quan, en compareixença amb Merkel, li van preguntar per la corrupció del PP i va contestar: «tot això és fals, tret d’alguna cosa.»

El títol del text és ‘Alemanya em va donar la raó’, que remet a la idea força de la seva primera columna: ‘Alemanya és Alemanya’. Hi ha en les tautologies rajoyanes una barreja d’epigrama escèptic, constatació irònica galaica (a Galícia un paisà que entra amaradíssim a la taverna un dia de tempesta dirà: «’Parece que chove, ou’?») i missatge críptic d’oracle grec, de l’estil d’«estaràs preparat quan deixis de pensar que estàs preparat».

Aturem-nos aquí. Els oracles clàssics no endevinaven el futur, sinó que enunciaven una cosa que no podria contradir cap fet sobrevingut, precisament perquè no deien ni una cosa ni la contrària. Això és just el que feia Rajoy en mítings, compareixences en seu judicial i, ara, en columnes esportives. En aquest cas, Alemanya és Alemanya és una frase que tant serviria per als dies previs a l’annexió dels sudets com per al moment posterior a la primera mossegada d’un frànkfurt. Rajoy afegeix que, empatant, Alemanya li va donar la raó a ell, presumpció que l’emparenta fins i tot amb Carlemany.

Seguint el discurs dialèctic (que es desenvolupa en tres passos, com les columnes de Rajoy), després de la tesi (hem empatat perquè Alemanya és Alemanya) seguiria l’antítesi. L’expresident exposa que el partit va tenir coses bones i coses dolentes (com qualsevol empat o plat de pebrots de padró). «Les passades al costat de la teva àrea» (una frase una mica estranya, com de virus pornogràfic: «Solteres a la teva àrea») són aquesta cosa dolenta. Afegeix Rajoy que «si la pilota és a l’àrea de l’altre no et faran gol». Sembla obvi, tot i que ja deia Johan Cruyff que «si tu tens la pilota, ells no poden marcar gol» i a ell el tenim per un geni. Rajoy, a la seva manera, també ho és: ¿o no és magistral proclamar que la comptabilitat B no existeix perquè no apareix a la comptabilitat A?

«Jo penso que tant és ser primer o segon», afirma en la conclusió, per després deixar anar que quedant primers coincidirem amb el Brasil més aviat que tard (un «jo no dic res, però» de manual).

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Tanmateix, prefereix afrontar aquest contratemps amb aquesta filosofia estoica, en la línia d’Epictet, Marc Aureli i Sèneca, que ja va subscriure amb els seus actes quan se’n va anar a fer-se un tip de whisky tota una tarda en un restaurant mentre li plantaven una moció de censura. Amb aquesta actitud, Rajoy es va guiar per màximes estoiques com «la infelicitat és intentar controlar l’incontrolable» o «un no s’ha de preocupar, perquè tot a la vida o bé és insuportable o bé es pot suportar».

Aquí ho torna a fer: remata a gol MR7, el fals 9 del nostre columnisme, amb una inoblidable màxima, tan precisa com poètica: «S’ha de ser optimista, perquè ser qualsevol altra cosa no serveix absolutament per a res.» Per escriure, en efecte, també s’ha de ser molt optimista: no som res i existim entre l’abisme i l’eternitat.