Sense llaços grocs

La psicosi d’un procés imparable va aconseguir relegar l’autonomisme al paper d'andròmina vella que ens volem llevar de sobre. És una de tantes substitucions semàntiques dels últims temps: reemplaçar un sistema que funcionava –imperfecte per definició- per un altre perfectament impossible. Segons l'independentisme, quedar-se a l'Estat autonòmic és una covardia i una traïció, oblidant les unanimitats que tingueren el retorn de Tarradellas o els estatuts. A qui ara reivindiqui l'autonomisme se'l considera retrògrad, cursi, centralista i, per descomptat, mal català. En realitat, Catalunya fa dècades que és part de l'Estat autonòmic i no li ha anat malament. És el que volia la Catalunya republicana: autonomia.  

Igualment va passar amb el bescanvi de la bandera quatri-barrada per una bandera estrellada a imitació de l'ensenya cubana. De sobte, la bandera oficial de Catalunya per norma estatutària -aprovada en referèndum- va deixar de tenir capacitat de representació simbòlica. La quatri-barrada no era un invent arbitrari, sinó de noble tradició, la mateixa que té el 'Cant de la senyera', el poema de Joan Maragall, un himne de concòrdia que va poder ser i no va ser l'himne oficial de Catalunya, en comptes d’'Els segadors', càntic més aviat bel·licós. Al Palau de la Música, ja es canta més 'Els segadors' que 'El cant de la senyera'.

La implantació del groc secessionista a les rotondes, façanes i solapes de part de Catalunya és un altre dels esquinçaments del “procés”. Al llibre “Els colors de la política” Jordi Canal ha indagat amb un rigor històric extremat l'aparició del groc en la política catalana. Va ser a partir de la manifestació després dels disturbis per les detencions de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, una tarda d'octubre de 2017. Així aconseguia entitat com a emblema d'un nou mite, els presos polítics.El groc –diu Canal- era l’emoticó més disponible en Whatsapp. L’emocionalisme del moment va transformar el groc en el color de la llibertat. Cedir als colors la representació de les nostres fidelitats i emocions als colors a vegades afavoreix l'enfrontament: els colors de la política il·lustren els xocs en la història moderna d'Espanya. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ha passat molt temps des que Tarradellas comparegué al balcó de la Generalitat, mentre onejaven milers de banderes quatri-barrades. Digué dir: “!Jo també vull l’Estatut!”. Sobretot: “!Ciutadans de Catalunya!” i no “catalans”. A l'exili havia comprès els canvis socials de Catalunya, tot allò que els llaços grocs no semblen reconèixer. 

Sobrevalorar els símbols per imposició comporta efectes reactius. Al París de la Revolució Francesa, els 'Incroyables' van aparèixer quan cau Robespierre i encara no mana Napoleó. Vestien excèntricament per oposició al 'sans culotte' amb gorra frígia. Duien corbates aparatoses, cabellera, mitges de seda i anaven, estufats, al saló de la seductora Teresa Cabarrús. Deien impertinències sobre els excessos de la revolució. Suposem que els bars “cool” de la Catalunya urbana s'omplin de nous 'Incroyables', amb humor post-Waterloo. El canvi seria d'indumentària però encara que sigui amb retard, potser la societat catalana aconsegueixi trobar un nou ritme. Hi hagué candidates fallides a ser la Joana d'Arc del procés. Una Teresa Cabarrús o una Madame Récamier serien un respir.