Un blanqueig inútil, un boicot inútil

Així doncs, tenim d’una banda un intent de blanqueig cap a l’estat qatarià que es demostra tan inútil com les crides al boicot. Després del Mundial, Qatar continuarà sent per a la resta del món el que era abans de la inauguració i els intents per desacreditar el torneig s’hauran mostrat irrellevants a mesura que el Japó donava la sorpresa guanyant Alemanya, Espanya golejava Costa Rica i Cristiano i Messi mantenen una competició paral·lela per determinar quina de les dues estrelles crepusculars quedarà per sobre de l’altra quan el país asiàtic apagui els llums dels estadis el 18 de desembre. Ha fet més la selecció de l’Iran per captar l’atenció sobre la falta de llibertats del seu país, amb la negativa dels seus jugadors a entonar l’himne, que l’indignat Occident al no atrevir-se a lluir braçalets amb la bandera arc de Sant Martí sota l’amenaça de targeta groga. De Qatar quedaran els gols i el nom del campió. De la consideració de l’estat àrab a la resta del món no s’espera cap avenç. El Mundial de Futbol representa la perífrasi que completa la frase «que tot canviï perquè tot continuï igual».

Notícies relacionades

El Mundial i un amic

Boicot a Israel o la coxorxa dels enzes

Existeix un anglicisme que defineix decisions com que Qatar aculli un esdeveniment d’aquestes característiques. L’anomenen ‘sportwashing’ i fa referència a les pràctiques utilitzades, en aquest cas per un estat sobirà, per utilitzar l’esport per millorar una reputació infame. No és nou. Intents similars de rentat d’imatge es compten a centenars entre els segles XX i XXI, des dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936, amb Adolf Hitler al poder, al Mundial de l’Argentina presidit per la vergonyosa Junta Militar després condemnada. Però també va ocórrer en aquells Jocs Olímpics de Moscou de 1980 boicotejats pels EUA i altres països occidentals, que de res van servir a l’extinta Unió Soviètica per millorar la seva reputació i dels quals van sortir entronitzats Sebastian Coe o Steve Ovett. O els següents a Los Angeles, als quals tampoc va acudir l’URSS i en els quals Carl Lewis va iniciar el camí d’entrada a l’Olimp a l’igualar el rècord de salt de Jesse Owens, precisament en aquell Berlín del 36. Molt poc ha millorat la percepció exterior de la Xina després dels Jocs de Pequín o la de l’Aràbia Saudita, per molt que la Federació Espanyola de Futbol s’emporti allà la Supercopa. I en tots aquests casos hi va haver crides al boicot que de res van servir i que ja ningú recorda.

El blanqueig és infructuós i el boicot també. En l’esport i en moltes altres disciplines. ¿Algú ha destronat Michael Jackson com a ‘rei del pop’ malgrat les evidències de pedofília? ¿Ha deixat El Cigala d’oferir actuacions o aparèixer a televisió malgrat les denúncies per violència de gènere? ¿Va deixar Roman Polanski de passejar per alfombres vermelles malgrat tenir prohibida l’entrada als EUA per abusar presumptament d’una nena de 13 anys? I és, precisament, en aquest equilibri diabòlic, on es construeix la Història, sobre aquest tall perillós en el qual s’enfronten els herois i els brivalls, o on tots dos acaben convivint en el mateix esdeveniment, en les mateixes persones.