El Mundial i un amic

M’argumentava aquesta beneiteria amb una teoria si més no curiosa: «El Mundial és un univers a part. Funciona segons unes regles especials, no té res a veure amb res. Un cop ets a dins, ja no compta ni l’espai ni el temps; entres en una dimensió que exalça el joc perquè sí, perquè ets conscient, aleshores, que tot es magnifica i que aquest partit soporífer que no aguantaries ni al teu equip es converteix en una cita ineludible, fins i tot necessària». Li responc que no sembla el mateix de fa uns dies i que, en realitat, aquesta ficció –les aficions sorolloses i estridents, els colors llampants, les extravagàncies i l’alegria de viure– és on es fonamenta la maniobra blanquejant dels corruptes i els sàtrapes. Aleshores em recorda que uns quants dels ídols dels últims anys han viscut enmig d’aquesta hipocresia i que el Barça, per exemple, «bé que duia publicitat de Qatar a la samarreta i no dèiem res». Raó de més, li dic, per abominar del futbol modern, el que es basa només en el negoci i la rendibilitat, el que no té conviccions morals. Em diu que ja en parlarem per Nadal, quan tot això hagi passat, que entén tot el que dic, però que si fes cas dels meus arguments (que també eren els seus), «mai miraríem cap partit». I que ara m'ha de deixar, perquè s'ha de preparar per contemplar el gran espectacle d’un Canadà-Marroc.