La relliscada | Article de Pilar Garcés Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Les banderes (espanyoles) dels nostres fills
«El meu fill és incapaç de...»; ompli la línia de punts. Anem molt despistats els pares, convertits en els millors aliats dels nostres descendents, facin el que facin
Divendres passat, 25-N, dia de l’erradicació de la violència contra les dones, una classe de primer de Batxillerat de l’escola La Salle de Palma va aprendre unes quantes coses sobre el comportament humà en forma de turba, quan va voler deixar penjada una bandera espanyola a l’aula, contravenint de manera expressa les condicions imposades pel centre. Que escull víctimes a les quals considera fàcilment doblegables, com una professora de català, i a més, que no sempre se surt amb la seva. En el seu paper d’adolescents, els alumnes van voler explorar els límits de les normes i llavors van rebre un tercer aprenentatge: ignorar-les porta conseqüències, així que van ser expulsats durant un parell d’hores. En lloc de donar les gràcies per una lliçó de vida molt oportuna si tenen planejat participar d’una societat civilitzada, alguns pares escandalitzats van fer pinya amb els seus fills perquè els aixequessin el lleu càstig. Dic alguns, perquè, per pura estadística, és impossible tant que les trenta persones que agitadament comparteixen un curs siguin totes amants del futbol i a més fanàtiques de la selecció espanyola, com que la totalitat de les seves famílies considerin que l’autoritat en una escola emana del que diguin els menors d’edat. Aquests pares irritats per una sanció disciplinària de les milers que es posen diàriament a les escoles d’aquest país van formar un altre tumult en la pitjor companyia, la de la ultradreta violenta, grollera i mandrosa, que només sap pescar en aigua tèrbola. La fiscalia haurà d’analitzar si les amenaces, els insults i l’assenyalament a la docent que va fer la seva feina, una valenta que dilluns va tornar al seu lloc, per part de persones concretes constitueixen un delicte. Impagable l’exemple d’aquests progenitors per formar ciutadans capritxosos i egocèntrics, convençuts que la seva voluntat és la llei. Encoratjant la sedició.
Entretots
«El meu fill és incapaç de...»; ompli la línia de punts. Estem molt despistats els pares, convertits en els millors aliats dels nostres descendents, facin el que facin. Sigui esbroncar en manada una mestra, o negar-se a acatar un confinament sanitari imposat per un Govern i refutat per un tribunal, com va passar amb el viatge d’estudis de la Platja de Palma en plena postpandèmia. En lloc de donar suport a professors, tutors, monitors d’extraescolars, entrenadors i altres gremis implicats en la formació de les criatures, ens dediquem a minar la seva autoritat exercint d’advocats de totes les causes, de la més gran a qualsevol xorrada de pati. Com toleraran després la frustració d’una multa de trànsit o un expedient laboral per una falta greu aquests adults acostumats a guanyar totes les batalles és un misteri. No podem acompanyar-los sempre, no hem d’intervenir en totes les seves coses. Han d’acostumar a resoldre’s els seus temes, i si la pifien, com en el cas de La Salle, suportar les esquitxades i demanar disculpes pel seu comportament, que no sé si ho han fet. També han d’aprendre a lidiar amb la injustícia. Aquesta nit, per exemple, hi ha un altre partit d’Espanya. El papa i la mama no poden fer res si el Japó marca, i era un fora de joc claríssim. Ni la bandera fins a la sopa ni els insults a una professora de català fan que Espanya jugui millor, però a vosaltres us empitjoren. És un tema de valors, de respecte i de drets, ja que per sort només estem vivint a Qatar temporalment.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
