Pensions: la reforma postergada

Amb les pensions a Espanya passa com amb el canvi climàtic: hi ha cert consens que ens aboquem al límit de la sostenibilitat (en un cas del sistema de la Seguretat Social, en l’altre, del planeta ), però els passos per evitar-lo són encara insuficients. La raó és que en tots dos casos implica prendre mesures impopulars, que els governs prefereixen postergar, fins que es veuen obligats a fer-ho. A Espanya, després de diverses reformes de les pensions, tornem a trobar-nos en la urgència de modificar el sistema per garantir-ne la viabilitat futura, que no és altra cosa que aconseguir que els ingressos cobreixin les despeses, cosa que actualment està en dubte. La urgència ve donada per la Comissió Europea, davant la qual el Govern s’ha compromès a tenir aprovada una reforma abans del 31 de desembre. És la condició perquè Espanya rebi els fons europeus per a la recuperació. Tot just queda un mes per presentar a Brussel·les els deures fets, una missió altament difícil vistes les postures divergents entre el ministre del ram, José Luis Escrivá, i els agents socials, així com en el mateix si del Govern. La vicepresidenta Yolanda Díaz (Podem) s’ha mostrat obertament crítica amb la proposta, en una nova exhibició de discrepància entre socis de coalició.

La sostenibilitat del sistema de pensions pot abordar-se augmentant els ingressos a la Seguretat Social o reduint les despeses, o bé una barreja de tots dos. L’última reforma del gener del 2022 va incorporar mesures per augmentar les cotitzacions, és a dir, els ingressos (incentivant el retard de l’edat de jubilació i penalitzant les prejubilacions), però també va vincular la revalorització de les pensions a la pujada de l’IPC. Va ser una mesura ben rebuda llavors, perquè és una manera de mantenir el poder adquisitiu dels pensionistes. Probablement el Govern no comptava que l’any acabaria amb una inflació disparada que ha fet que les pensions s’apujaran el 8,5% el 2023, cosa que tindrà un impacte pressupostari de més de 13.500 milions d’euros.

És necessari, doncs, emprendre fórmules que donin estabilitat al sistema. La presentada per Escrivá intenta corregir els desequilibris actuals a través de dues mesures controvertides. Una és ampliar el període per al càlcul de les pensions, dels 25 anys actuals a 30 (podent-ne descartar els dos pitjors). Diu el ministre que així es beneficien els treballadors amb carreres laborals més discontínues, si bé surten perjudicats aquells que han anat millorant la seva situació laboral amb els anys. Els sindicats (i Yolanda Díaz) temen que els efectes siguin negatius per a la majoria. Costa d’entendre que Escrivá insisteixi en aquest punt tan discutit si, com ell assegura, té un efecte fiscal neutre, és a dir, no ajuda a la sostenibilitat del sistema. Per això, CCOO i UGT exigeixen que es retiri per innecessària. La segona mesura plantejada pel ministre, augmentar les bases de cotitzacions dels salaris més alts, en canvi, sí que augmentaria clarament els ingressos de la Seguretat Social. Ho aproven els sindicats de la mateixa manera que ho rebutja la patronal, perquè implica augmentar els costos laborals.

Escrivá no pot ignorar els requeriments de Brussel·les, ni pot postergar més una reforma necessària, però no és gens convenient portar-la a terme sense el consens del Pacte de Toledo. La falta d’acord social i d’avals polítics en aquest assumpte podrien encendre la conflictivitat i desgastar el Govern.