¿Barcelona o Madrid? Com mesurar la riquesa

El mapa resultant és clar: Barcelona es consolida com a motor de recuperació econòmica i, sobretot, en una conjuntura dificilísima –després d’una pandèmia de la qual encara no n’hem sortit, amb una guerra a Europa i una inflació galopant–, com a centre de recuperació de l’ocupació. La comparació de l’evolució de l’ocupació a les sis ciutats de més de mig milió d’habitants (Barcelona, Madrid, València, Sevilla, Saragossa i Màlaga), Barcelona és la ciutat on més s’ha reduït la taxa d’atur, un 1,9%, respecte al 2019. A València ha baixat menys d’un punt (-0,75%) i a Madrid ha pujat unes dècimes (+0,3%). Barcelona és també la gran ciutat d’Espanya amb un nivell d’atur més baix, el 7,5%. A Madrid, en canvi, el 10,7% de les persones estan desocupades.

Evidentment, totes aquestes xifres tenen a veure amb una multiplicitat de factors, alguns estrictament vinculats a dinàmiques contingents, així com a diferències que fan complicat aplicar una comparació. I, no obstant, resulta inevitable fer una reflexió entorn d’aquestes xifres, en la mesura que, avui dia, les dues ciutats representen clarament models oposats en la concepció de com han de ser les grans urbs metropolitanes, com administrar-les i quins àmbits val la pena prioritzar en la seva gestió.

En aquest sentit –i tenint en compte una de les diferències més importants: l’avantatge comparatiu de Madrid en termes de competències, ja que la Comunitat Autònoma de Madrid, que coincideix amb l’àrea metropolitana, disposa de capacitat legislativa–, el paradigma de gestió dels responsables polítics de la capital d’Espanya s’ha erigit com un referent de les polítiques neoliberals clàssiques. Una política fiscal orientada a la captació de capitals –s’ha parlat, amb raó de dúmping fiscal–, serveis públics reduïts al mínim, i desimboltura a l’hora de mantenir un model urbanístic i de gestió del trànsit que afavoreix qualsevol tipus d’ús privat del sòl i de la mobilitat. Certament és una política que produeix resultats: a la vista està la capacitat de generar riquesa de Madrid.

El plantejament de Barcelona és molt diferent: unes polítiques fiscals redistributives –sempre en la reduïda mesura que permeten les competències municipals–, una despesa en serveis públics decididament sostinguda, unes polítiques de vivenda –malgrat tots els límits– clarament orientades a augmentar la disponibilitat de solucions habitacionals més assequibles –n’hi ha prou amb pensar en la reserva del 30% en totes les promocions noves, a l’increment de vivenda pública o al desenvolupament de les promocions comunitàries– i, òbviament, la intervenció decidida que s’està fent sobre l’espai públic, tant en termes de remodelació i pacificació urbanística, com, sobretot, en limitació de l’ús del vehicles privats contaminants. 

Tot això ha portat a formular crítiques molt dures: els administradors de la ciutat de Barcelona han sigut ridiculitzats parlant de la ciutat del «no», com si la decisió de no donar suport a l’ampliació de l’aeroport del Prat, o de limitar els allotjaments turístics o de tancar al trànsit diferents zones, fos la demostració que a Barcelona s’ha instal·lat una espècie de moda denegatòria que, a la fi, perjudica l’economia de la ciutat. 

Notícies relacionades

El Banc d’Espanya preveu que el PIB tornarà a créixer entorn del 0,2% en el quart trimestre

El 12% dels treballadors catalans són pobres

I, no obstant, els estudis desmenteixen aquesta percepció: Barcelona atrau inversió en general i empreses d’alt valor afegit en particular (és la cinquena ciutat del món a atraure ‘start-ups’); les polítiques de limitació del trànsit augmenten la recaptació del petit comerç i les obres de rehabilitació han generat més de 6.000 llocs de treball. Més en general, com es va veure, és una ciutat on la bona marxa de l’economia es tradueix a augmentar el nombre de les persones ocupades. 

Al cap i a la fi, tot depèn de com es mesura la capacitat de generar riquesa. Si es tenen en compte només els grans indicadors econòmics (Madrid genera un PIB extremadament voluminós), o si es té en compte també l’ocupació, la reducció de les desigualtats socials i econòmiques, i la disponibilitat dels serveis públics. Tots els aspectes que conformen el que es considera «qualitat de vida». Potser en temps d’ocàs global del model neoliberal calgui tornar a ajustar els sistemes de mesurament.