La llarga ombra del 3%

Ja fa 17 anys que a l’hemicicle del Parlament de Catalunya va ressonar aquell «vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%» de Pasqual Maragall dirigit a Artur Mas. Al llarg d’aquest període, pels jutjats han anat desfilant diverses causes en què s’anaven revelant pràctiques de finançament il·legal, enriquiment particular, evasió d’impostos o obtenció de contractes a canvi de comissions (totes en última instància, independentment del beneficiari, en perjudici de les arques públiques i la salut democràtica del país). Algunes ja amb sentència condemnatòria (els casos del Palau de la Música, dels contractes de la ITV, el cas Pretòria) i d’altres pendents de judici (el cas Pujol i el del 3%). D’aquesta última causa mare sobre el finançament de CDC en forma de comissions s’ha desprès ara una nova investigació que busca esbrinar si pagaments fets per empreses de l’Ibex a una productora audiovisual, Triacom, no es corresponien a serveis reals (o proporcionals a l’import facturat), si l’empresa canalitzava els recursos en benefici de Convergència Democràtica, si les aportacions econòmiques tenien com a contraprestació l’obtenció de contractes públics i si l’empresa, a més, rebia injustificadament finançament públic. Cada una d’aquestes quatre presumptes irregularitats pot ser provada o no i és susceptible de constituir accions fraudulentes o delictes. Hi ha prou indicis per justificar que siguin investigades, i només la informació que s’obtingui durant la instrucció i sigui contrastada davant un tribunal permetrà arribar a un veredicte i provar o no si unes i altres tenen relacions il·lícites de causa-efecte.

Els sospitosos pagaments investigats pel jutge a partir d’informes dels Mossos i la Guàrdia Civil (no de dossiers sobre bases etèries ordits per policies patriòtiques per ser utilitzats com arma de ‘lawfare’) van tenir lloc entre el 2009 i el 2013. Dinàmiques enquistades durant les dues dècades de pujolisme, o que van afectar un ajuntament amb alcalde socialista com el de Sabadell, van seguir actives més enllà d’aquell primer toc d’atenció del 24 de febrer del 2005, igual que ho van fer després d’aquell primer cas Treball que va afectar Unió. Els espais polítics en què van prosperar aquestes pràctiques encara trigarien uns anys a veure’s en l’obligació de mutar d’identitat, hipotecada econòmicament i políticament, tot i que alguns noms potser només hagin passat de la sala de màquines a la rebotiga. Una dècada es va fer esperar el reconeixement per part de Jordi Pujol dels dipòsits de la seva família a Andorra. Potser la corrupció sigui «consubstancial» a la vida pública com afirma Lluís Prenafeta davant les càmeres, però només la impunitat permet que creixi i es multipliqui. El silenci és la primera condició perquè aquesta sigui possible. I no veure-s’hi lligat, cosa que tampoc es va aconseguir en el seu moment amb figures com la de l’anterior monarca, una obligació higiènica.