‘La Sagrada Família’: que pagui el Pujol

Vint-i-tres anys va governar Pujol, i aquest és un fet que només qui visqués a Catalunya durant aquests anys pot captar en tota la seva dimensió. Per als nascuts en els 70, per exemple, els que no teníem edat per recordar Tarradellas, la Generalitat i Pujol van ser durant la meitat de la nostra vida el mateix, dos cossos de la mateixa moneda. Pujol era l’autoritat, no només política, sinó també moral i nacional, una presència contínua i present als mitjans de comunicació catalans que dirigia el país i constituïa la seva brúixola moral. «Que pagui el Pujol», solien dir els adolescents quan es colaven al metro de Barcelona, perquè una transgressió més gran per desafiar el president era inimaginable. «Que pagui el Pujol», diuen avui molts, alguns fraternals adversaris en el seu moment, d’altres d’ofesos per l'estrip (polític, però sobretot sentimental) que els va fer la seva famosa confessió del 2014 i tot el que s’ha sabut després sobre els negocis i tripijocs de la sagrada família, com es titula el documental que ha dirigit David Trueba.  

Les viudes de Pujol

Pujol té una àmplia colla de viudes, algunes d’ofeses i amb el cor trencat, d’altres d’esperançades que alguna vegada, ja sigui en vida, ja sigui als llibres d’història, el seu nom i la seva obra seran rehabilitats. La seva empremta a la Catalunya d’avui és innegable: la comunitat autònoma que va començar a governar contra tot pronòstic el 1980 aspirava a l’autogovern i a l’actual els partits independentistes acumulen anys de victòries electorals. Des del punt de vista d’un nacionalista, que és el que sobretot i abans que res ha sigut sempre Pujol, no hi ha millor balanç, potser només la independència. El gran encert de Pujol va ser el seu gran acte de prestidigitador: convertir el seu cognom, el seu partit i Catalunya en sinònims. Com no havien de ser el mateix, si ell va conferir a la Generalitat de respectabilitat institucional, si durant anys els escons del seu partit a Madrid es van anar dient «grup de les minories basca i catalana» (de 1977), «minoria catalana», i «grup parlamentari català», com si el catalanisme polític, Catalunya, només pogués ser representat per Pujol i les seves sigles. 

Als despatxos del poder, a Madrid i Barcelona, Pujol va privatitzar Catalunya i va crear una ètica, una moral i una cultura política que repartia carnets de bons i mals catalans, que pretenia navegar per sobre les ideologies d’esquerra i dreta i que el col·locava, per sobre del bé i el mal: no era només un president, un cap de govern i un guia, era un patriarca a qui respectar i defensar dels atacs exteriors. D’aquesta altura és des d’on va caure Pujol. 

«Diuen, diuen, diuen»

Notícies relacionades

Quatre hores amb Josep Pujol: així va canviar una entrevista la sèrie sobre la família de l’expresident

‘La sagrada familia’, el retrat (gairebé) definitiu dels Pujol

Al carrer, fins i tot els que s’hi oposaven (per motius econòmics, socials, nacionals, hi havia on triar) els costava no caure de vegades en la trampa d’identificar-lo a ell i el seu partit amb Catalunya. L’impacte de la seva confessió, l’estupor per la seva intervenció en la comissió del Parlament («diuen, diuen, diuen»), la incredulitat per la investigació de les seves finances no són més que proves sobre com se’l va estimar i com s’adorava odiar-lo. 

Molt es debat sobre quin és el llegat de Pujol. La Catalunya d’avui no s’entén sense la cultura política i social que ell va crear. L’independentisme, fins i tot la seva branca més hiperventilada, és continuisme lògic del pujolisme, el pujolisme per altres mitjans: l’apropiació de Catalunya per una ideologia, la negació de la identitat de l’altre, el recurs a l’enemic exterior. Fins i tot molts dels que deploren el sobiranisme enyoren la vella ‘pax’ pujolista, malgrat tot. Quan cridàvem «que pagui el Pujol» tot era més fàcil en un vell oasi que era una bassa podrida.