BLOGLOBAL
La Xina xoca amb la pandèmia
Mes i mig després de la celebració del 20è congrés del Partit Comunista Xinès (PCX), exaltació sense dissidències de la figura del president Xi Jinping, la política de covid zero ha desencadenat una insòlita onada de protestes al país fruit dels cansaments pels confinaments al peu de la lletra, de les conseqüències de tot tipus que suporta la població. Si a l’inici de la pandèmia va causar admiració la capacitat de les autoritats xineses per limitar l’extensió del mal, avui queden pocs dubtes sobre els errors comesos pels qui van dissenyar aquella estratègia en almenys dos apartats: la negativa a incorporar a la campanya d’immunització les vacunes dissenyades a l’estranger, basades en la tecnologia de l’ARN missatger, amb una efectivitat molt superior a les desenvolupades a la Xina, i el fet que només el 20% de la població més gran de 65 anys –la més vulnerable– ha rebut la pauta completa de vacunació, que inclou les dosis de reforç.
La reacció del Govern ha sigut una barreja d’autoritarisme i d’incapacitat manifesta d’acceptar la realitat: que l’estratègia de covid zero és ineficaç i que, no sense dificultats i rectificacions sobre la marxa, altres maneres de combatre la pandèmia han donat millors resultats i les societats que les han adoptat han recuperat la normalitat gairebé per complet. Hi continua havent contagis, es continuen veient mascaretes en el transport públic, en l’assistència sanitària i en situacions excepcionals, però ha desaparegut la pressió hospitalària i el nombre de morts ha caigut espectacularment. Els que van pensar que la Xina va donar el 2020 un exemple de disciplina i eficàcia en una situació d’emergència màxima observen ara que ha ho deixat de ser o no ho és almenys en el rang que li van adjudicar en els mesos més foscos de la pandèmia.
El nobel d’Economia Paul Krugman ha publicat aquesta setmana un article a The New York Times en el qual, amb la seva habitual capacitat divulgativa, resumeix amb encert les causes de la situació a la Xina: «Està clar que la política de covid zero és insostenible, però eliminar-la significaria admetre l’error, una cosa que no els resulta fàcil als autòcrates. A més, relaxar les regles significaria un augment important en els casos i morts». I treu una conclusió a què val la pena prestar atenció: «L’autocràcia no és, en realitat, superior a la democràcia. Els autòcrates poden actuar amb rapidesa i decisió, però també poden cometre grans errors perquè ningú pot dir-los que s’equivoquen. En un nivell bàsic, hi ha una semblança clara entre la negativa de Xi a rectificar la seva política de covid zero i el desastre de Vladímir Putin a Ucraïna».
Arran de la reacció del Govern xinès quan es van disparar les estadístiques de contagi, es van sentir veus assenyades en diferents llocs que van relativitzar la proesa amb un argument que la història ha demostrat encertat: la congelació del país en temps rècord va ser possible per la naturalesa invasiva del règim en tots els ordres de l’entramat social. L’estructura capil·lar del PCX –90 milions de militants– i l’absència de mecanismes de control del poder van fer possible el presumpte miracle. Tres anys després de tenir-se les primeres notícies de la covid, res hi ha a Xina que obligui el Govern a rectificar, a reconèixer que el que va ser probablement útil al principi no ho és ara i que, en definitiva, és necessari atendre altres veus per millorar els resultats. Com afirma Krugman, el que mai farà una autòcrata és reconèixer un error siguin quines siguin les conseqüències.
Fa prop de 40 anys, el pensador francès Edgar Morin es va allargar en una extensa digressió sobre l’ordre i la democràcia. A la sala de París on va parlar l’auditori era majoritàriament d’esquerres, però pocs peròs va posar al convenciment del conferenciant que la democràcia només es protegeix mitjançant un sistema ordenat de controls i contrapesos. Si desapareix aquest ordre planificat, els qui ostenten el poder es converteixen en dipositaris d’una capacitat d’intervenció social il·limitada. En les dècades següents, es va relativitzar el punt de vista de Morin quan es va tractar de la Xina, afectades moltes anàlisis sobre l’evolució del gran país per èxits econòmics que ningú va poder imaginar quan Deng Xiaoping va posar en marxa la reforma del sistema. Els índexs de creixement van enlluernar els salons de l’economia global, tot i que autors com Ted. C. Fishman van alertar sobre l’altra cara de la moneda: «La Xina continua sent una terra de repressió política amb mà de ferro i, sobretot en l’àmbit local, de gangsterisme governamental generalitzat».
Notícies relacionadesEls successos a la Xina d’aquestes últimes setmanes remarquen de nou el caràcter immutable del règim. Després de l’episodi de Tiananmen (1989) es van multiplicar les alertes pel biaix del reformisme xinès, però amb el discórrer dels anys els índexs de creixement van hipnotitzar els profetes del segle de la Xina malgrat les raons que aconsellaven acostar-se al fenomen amb cautela. Hi va haver sempre prou dades sobre la taula per moderar l’admiració. Potser l’èxit més gran de la crisi de la pandèmia sigui justament refrescar la memòria als qui pensaven que el fet que la Xina sigui la fàbrica del món compensava el caràcter autocràtic del règim.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
