Article de Verónica Fumanal Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La política com a novel·la
La política espanyola fa temps que va sortir de l’assaig i s’ha convertit en una novel·la, on semblen importar poc els objectius polítics a favor de qui em cau bé o és el meu amic.
Quan la política és un tema personal acaba l’assaig i comença la novel·la, aquella que esmicola l’entramat de relacions personals que expliquen el perquè de la martingala, qui és amic de qui, qui està barallat i per què, traïcions, amors, passions, enemistats i lleialtats releguen al paper que juguen les aliances, l’estratègia i les finalitats polítiques. La política espanyola fa temps que va sortir de l’assaig i s’ha convertit en una novel·la, on semblen importar poc els objectius polítics a favor de qui em cau bé o és el meu amic. La nova categorització social ha deixat enrere els corrents ideològics per abraçar el principi d’amistat com a element de cohesió política.
Sincerament, és complicat identificar des d’un punt de vista analític quines són les diferències, cada vegada més apressants, entre Yolanda Díaz i Unides Podem. La paraula «unió» i les seves derivades «units» i «unides» mai s’havien utilitzat per nomenar un espai més fragmentat. L’atomització dels morats no té un component ideològic o estratègic, sinó que s’explica per la ruptura de les relacions personals d’un partit que, ¡oh casualitat!, presumia de tenir origen en un grup d’amics: ¿què podia sortir malament quan s’uneixen en la mateixa frase amistat i poder? La penúltima discrepància està protagonitzada per la vicepresidenta Yolanda Díaz i l’exdirigent de Podem i ungidor del seu lideratge. I la ruptura, veurem si definitiva, té dos relats divergents més propis d’una novel·la, on la deslleialtat i la traïció són les trames principals.
Les crítiques més furibundes en la política parlamentària espanyola últimament també responen a qüestions personals, l’últim i més evident l’assetjament rebut per la ministra Montero per la seva vida personal. És necessari recordar que, a diferència de Yolanda Díaz, que li deu tant el seu nomenament com el seu encimbellament (a priori) com a candidata d’UP a Pablo Iglesias, Irene Montero va ser votada per l’Assemblea d’Unides Podem i que, per tant, la seva legitimitat emana directament de la voluntat dels inscrits de Podem. L’última campanya a les xarxes socials del Partit Popular també ha explotat el costat més personal de la política, a través de perfils oficials assenyalaven cadascun dels diputats socialistes, amb noms, cognom i fotografia, i convidaven els ciutadans de les seves regions que els convencessin de votar contra la reforma del delicte de sedició. Aquesta campanya d’assenyalament pretenia acovardir els diputats en el seu àmbit més personal, quan estan fora de la càmera, amb les seves famílies, al carrer, en un parc... Una campanya infame impròpia d’un partit que ha governat.
Entretots
També és de novel·la el periple de Macarena Olona, que en cap moment ha donat raons polítiques per al seu deslligament de Vox. El seu comunicat de baixa de militància es basava en qüestions d’índole personal, referides a la salut. Després de la seva secessió del partit ultra, no ha deixat de fer d’allò personal una estratègia de comunicació política. Tant el camí de Santiago com el seu viatge a Panamà constitueixen part de la narrativa del seu ressorgiment polític i totes dues situen aquesta motivació en el pla personal. Suposo que més endavant, en aquesta novel·la que necessita alimentar de manera imperiosa per no morir mediàticament en la irrellevància, revelarà qüestions d’índole personal sobre els seus antics companys de Vox. Més capítols per a una novel·la que tindrà el seu epíleg en una candidatura forçada per l’aclamació popular d’aquells que tant la volen de tornada al Congrés.
Les fílies i fòbies sempre van explicar una bona part de la rebotiga política. Diuen que el primer tripartit a Catalunya (2003– 2006) només es va poder entendre per la bona sintonia dels tres líders. Tanmateix, em costa pensar en un moment polític de la història recent del nostre país en la qual gairebé tot hagi sigut personal o s’hagi relatat com a argument de legitimitat política. Els atacs al Govern central no es fan des d’un pla polític, de fet, sembla que a l’oposició li agrada la majoria de les polítiques que s’aproven, ja que els seus atacs se centren en els trets de caràcter del president del Govern, el més repetit ha sigut el de traïdor, no em diran que això no és més propi d’un personatge de novel·la que d’un assaig polític.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
