Qatar: aprendre dels horrors

Atès que la designació va tenir lloc el 2010 i la Copa del Món s’havia de desenvolupar el 2022, podria haver-se donat el cas que la FIFA hagués portat un control ‘ex post’ en tres aspectes en els quals la candidatura qatariana presentava problemes seriosos: a) seguretat laboral; b) impacte mediambiental de les infraestructures; c) respecte dels drets humans. Però un examen a posteriori tampoc permetria concloure que la designació de Qatar hagi suposat un canvi substancial de les diverses condicions esmentades, més enllà d’algunes mesures cosmètiques que no sabem si es mantindran una vegada acabi la Copa del Món. Dit d’una altra manera, la FIFA hauria influït molt poc en el règim qatarià tot i que potser, de manera involuntària, s’ha col·locat el país sota la mirada crítica de les societats occidentals i, amb això, el pretès sportwashing pot no haver-se aconseguit en la mesura desitjada per les autoritats qatarianes.

Notícies relacionades

Un informe francès denuncia que Qatar va comprar el Mundial 2022

Qatar, sota els focus

Però, dit això, ¿què es pot fer de cara al futur per part de les principals organitzacions esportives, com la FIFA i el COI? ¿Quina ha de ser la seva actitud –boicot, negociació, connivència– veient les candidatures provinents de països no democràtics? El COI ha establert recentment que la designació de la seu dels Jocs Olímpics estarà condicionada al respecte dels drets humans. Tanmateix, aquest requisit exigiria una concreció perquè fes efecte, ja que els nivells de garantia poden ser diferents segons els estats i s’hauria de veure quin estàndard de compliment fixarien les organitzacions esportives. D’altra banda, una aplicació massa exigent podria no només reduir a molts pocs països la llista de possibles organitzadors de competicions esportives internacionals, sinó que es podria produir la reacció contrària a la que es pretén arribar. S’ha de recordar que molts països, com és el cas de Qatar, fins fa uns anys vivien com a l’edat mitjana i culturalment no han avançat de manera substancial. Esperar canvis dràstics en les seves creences pot ser una actitud mancada de realisme polític i ingènua.

Respecte de l’examen ‘ex post’ de les condicions de designació de seus, i dins d’allò que és factible políticament i jurídicament, seria fructífer que les organitzacions esportives tinguessin la possibilitat de contrastar empíricament l’assoliment dels avenços respecte dels drets humans, democràcia, integritat, condicions laborals, sostenibilitat, etc. Exemples de condicions ‘ex post’ podrien ser exigir que es modifiquin les lleis relatives perquè les dones assoleixin una situació anàloga als homes respecte a la pràctica de l’esport, que es deroguin de manera efectiva les lleis restrictives dels drets dels homosexuals o que es respecti la llibertat d’expressió dels aficionats i esportistes. Emfatitzar aquesta estratègia com a exemple del que es coneix com a ‘sport diplomacy’ potser és més realista i útil, des del punt de vista de la millora del bon govern en aquests països. I és que la política i l’ètica no consisteixen únicament o exclusivament a adherir-se a principis morals i exigir-los a altres en contextos molt diferents dels nostres, sinó a canviar el món per fer-lo un lloc més habitable moralment, tot i que sigui de manera gradual.