Llimona & vinagre | Article de Jorge Fauró Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Meritxell Batet, la cap del circ devorada pels lleons
Incapaç de frenar la conversió del Congrés en una taverna de raval, Batet s’enfronta, a més, a les peticions de dimissió dels socis del Govern
Aquest Congrés dels Diputats de la catorzena legislatura té una mica de raval, de lloc extrem, de cenacle tavernari d’idees de poca importància, de conciliàbul de diletants aficionats a la bronca, més de populatxo que de representants del poble, que albira més enllà dels lleons de Ponzano un espectacle impropi de ses senyories, entretinguts en la baralla i l’enrenou. L’opció fàcil és anomenar-ho circ, tot i que per circ guardem en la memòria els anys feliços de la infància, les humorades del pallasso trist i el coratge del domador. Si circ l’anomenem, tot i que de manera impròpia, Meritxell Batet (Barcelona, 49 anys) és la mestra de cerimònies, la cap d’aquesta carpa d’una sola pista on, d’acord amb l’espectacle de l’últim mes, no abunden els pallassos, perquè de gràcia no en fan, i proliferen les feres, de les quals s’espera que arribin domesticades quan toca el seu número i de les quals mai ha de fiar-se el domador.
Batet és la tercera autoritat del Regne d’Espanya, després del Rei i del president del Govern, i en virtut d’aquesta jerarquia s’espera del seu rang, no ja que exerceixi amb mà de ferro veient l’aldarull, però sí que certa ‘auctoritas’. Si alguna en tenia, l’acaba de perdre entre perla i perla d’un debat de barri permès amb laxitud, sobrecarregat per la violència verbal d’alguns diputats i diputades, i torna en permissivitat el que el reglament del Congrés estableix com a norma i que a ulls de la ciutadania redueix la interpretació de la política al sofisma clàssic de «tots són iguals». Batet ha demanat als grups ‘autoregulació’ en les seves intervencions, cosa que a hores d’ara és com reclamar moderació als contertulians de ‘Sálvame’.
En benefici de la presidenta del Congrés, a Meritxell Batet li ha tocat bregar amb la pitjor representació popular de la democràcia des de la Transició, la més preparada i, tanmateix, la menys educada, una generació de diputats i diputades en què abunda la ‘barra brava’, mancada de filtre, sense la solidesa a la rereguarda dels governs de González o el primer d’Aznar, sense referents a l’oposició amb la profunditat discursiva d’un Rubalcaba, d’un Santiago Carrillo i, fins i tot, d’un Manuel Fraga. En suma, una llorigada que es comporta al Congrés com qui s’expressa en una xarxa social i es resisteix a mirar-se al mirall d’antecessors com Miquel Roca, Bandrés o Anguita; els seus escons amb dret a parlamentar des de la tribuna els ocupen avui substituts amb tendència a la ganivetada.
Entretots
Però això no eximeix Batet d’aturar sense miraments la disputa de baixos fons en què alguns i algunes han convertit la dialèctica parlamentària. Igual que ella, altres predecessors seus mai ho van tenir fàcil sota la volta de l’hemicicle. Luisa Fernanda Rudi, del PP, es va veure incapaç de frenar l’estampida del seu propi grup parlamentari, al Govern, que demanava la dimissió del llavors portaveu del PSOE, Jesús Caldera; Manuel Marín (PSOE) va amenaçar amb la suspensió del ple si no cessava l’enrenou; el també socialista Félix Pons va expulsar del recinte els tres diputats d’Herri Batasuna, que van jurar el càrrec «per imperatiu legal»; José Bono, Federico Trillo o Gregorio Peces-Barba en van tenir de tots colors contra els grups de diputats en èpoques de la història d’Espanya tant o més antipàtiques que l’actual.
La visceralitat amb què s’han desenvolupat els últims xocs al Congrés, amb els exabruptes de Vox contra Irene Montero i l’endemà d’aquesta contra tota la dreta, i la retirada del diari de sessions d’expressions com ‘filoetarres’, ‘monarquia corrupta’ o ‘feixista’ (aquesta s’ha de comptabilitzar en la tasca del president en funcions de la Mesa, en absència de Batet) han posat la jurista barcelonina a l’ull de l’huracà de la majoria de l’oposició, però també d’Unides Podem, el principal soci de Govern de Pedro Sánchez, que acusa Batet de retirar sense avís previ l’acusació d’Irene Montero contra el PP de «promoure la cultura de la violació». L’animadversió de Podem cap a Meritxell Batet va arrencar fa més d’un any, quan va obligar a renunciar a l’escó el diputat morat Alberto Rodríguez, i continua en el dia d’avui, ja que els seus representants al Congrés qüestionen la llibertat d’expressió i Pablo Iglesias atia des de fora i n’exigeix la dimissió, prova irrefutable que la cap de pista del circ no s’ha d’ocupar únicament del que puguin dir els pallassos, sinó també dels lleons disposats a devorar-la.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
