Sembla un tonteria Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

No ho juris

És un miracle que en la infància el jurament encara sigui sagrat. Potser perquè fins als vuit o nou anys no declina el gènere humà

Unsplash

Jurar és ja només una frase estrambòtica. Dius «t’ho juro» i sona una tornada, com si cantessis «‘ei, bi, si, one, two, three / Mira qué fácil te lo v’y a decir / Que esta motomami ya no está pa’ti’». L’acció de jurar gairebé ha passat de ser un fet cèlebre, que emmarcava el destí, a un de tristament cèlebre. Diguem que el jurament té dos moments, un de crític i un altre de més crític. Al principi, sembla un pacte peremptori. Jures, i les teves paraules es tornen tan emfàtiques que és impossible no fer allò que acabes de jurar. En cas contrari et deixaries tallar una mà, potser al·legant que encara en tens una altra. Però avui dia aquest efecte absolut, tan contundent, és poc més que una escaramussa, i dura amb prou feines uns minuts en l’aire. Sovint tu mateix te’n desprens, com quan fumes un cigarro d’amagat i al sentir passos l’apagues i empenys el fum amb una mà. Un jurament és una patata calenta. Ho saps des d’abans d’anunciar-lo, per això, al teu cap, al pronunciar-lo sona un «ho juro, però me la sua». A més, no t’agrada prendre’t les coses al peu de la lletra. És de pàmfils. Si a més jures, i ho fas per una cosa massa absoluta, com Déu, o la teva mare, o els teus morts, queda clar que jurar és una collonada. Dius «juro» o «no juro» i tot pararà, per diferents conductes, al mateix lloc: la insignificança.

És un miracle que en la infància el jurament encara sigui sagrat. Potser perquè fins als vuit o nou anys no declina el gènere humà, i hi ha senyals que et fan confiar en la bellesa, la tendresa, la intel·ligència. Als sis anys, els nens comencen a demanar-te que els juris coses: que la llet no crema, que anireu al parc, que no els posaràs kiwi de berenar. Just acaben d’aprendre a desconfiar i què és sentir-se una mica decebuts. Algunes invencions els fan por, així que t’ofereixen el dit petit perquè l’enganxis al teu, i et demanen «jura-m’ho», amb la creença que hi ha coses per les quals no seran mai enganyats. El dia que el dit petit ja no et commogui marca el principi de la teva decadència.

Temes:

Educació Filosofia

Inicia sessió 0 Comentaris