La Sagrada Família

Pensava començar per un capítol i me’ls vaig empassar d’una tirada tots quatre perquè la docusèrie, dirigida per David Trueba i Jordi Ferrerons, t’atrapa. La història de Catalunya a través d’una saga familiar, des de l’avi Florenci, enriquit en el tràfic de divises després de la guerra, fins als set nets, fruit del matrimoni de l’expresident amb Marta Ferrusola, es relata a un ritme trepidant amb documents visuals i entrevistes els que –des de diferents perspectives– van tractar Pujol i la seva família.

La sèrie vol ser objectiva, que ningú la pugui qualificar de parcial. Així s’entén la presència contínua de Núria de Gispert, que fa de Ter Stegen del president. Però el retrat que surt no és complaent. Per a un jurat americà, el veredicte no seria «innocent» perquè el voluminós enriquiment de la família no s’hauria pogut realitzar sense l’ajuda –activa o passiva– d’un president que es presentava com a salvador de la Pàtria i suprem jutge de l’Ètica. Si no va ser còmplice, potser pitjor: un polític implacable amb els seus enemics, però dèbil i covard davant les exigències de la seva dona i dels seus fills. Se’n va lluny, sense concessions. Tot i que no surt que el seu biògraf mort, el periodista Manel Cuyàs, va explicar una frase de Marta Ferrusola que m’havia arribat: «Tu (Jordi) eres un home ric i t’has arruïnat per la política (curiosa forma de veure la crisi de Banca Catalana), ara els teus fills tenen dret a refer la fortuna que vas perdre».

La sèrie està ben travada. Hi ha dos bons testimonis dels inicis de Pujol, Miquel Esquirol (favorable) i Miquel Sellarès (després crític) que enquadren bé el personatge. El gran i hàbil testimoni de la defensa és Josep Pujol –el tercer fill– que intenta justificar (contextualitzant) unes conductes reprovables. S’aborda bé l’escàndol de la confessió de «la deixa» del 2014. I la repetida acusació del 3%, que encara avui cueja, esgrimida per Pasqual Maragall en un tens debat amb Artur Mas després de llegir un editorial d’EL PERIÓDICO. El seu exdirector Antonio Franco i Santi Tarín són dues de les veus més crítiques. I Màrius Carol fa gol quan remarca la rellevància que Jordi Pujol Ferrusola arrabassés a Miquel Roca les finances de CDC. I Roca era l’últim obstacle per evitar que el partit es convertís (al contrari que el PNB) en una monarquia absoluta.

El Pujol polític, intentant controlar-ho tot a través de Prenafeta, personatge amb vocació de subpadrí, queda reflectit. Però les seves aventures i desaventures periodístiques, des d’abans de la mort de Franco fins a la creació de TV-3 a través –curiosament– d’Alfons Quintà, que va explicar a ‘El País’ la ruïna de Banca Catalana, haurien donat per a mes.

No s’aprofundeix en la llarga pugna amb Tarradellas, ni que en la seva victòria del 1980 va comptar amb el suport d’una patronal temorosa d’un possible Front Popular, ni la campanya contra l’OTAN per liquidar Felipe González –que tendeix a exculpar-lo–, ni que decidís tornar a presentar-se després que Pasqual Maragall el superés en vots (no en diputats) el 1999.

Notícies relacionades

Lluís Prenafeta: l’home que es va aturar en un semàfor i que va ser el senyor Llop

Per un turisme sostenible i raonable

No hi cabia tot i potser falta anàlisi. ¿Va preparar Pujol l’aventura de la independència que després va abraçar Artur Mas? No s’aborda. Una de les virtuts de Pujol va ser la seva intel·ligència i pragmatisme. ¿Li convenia tenir joves independentistes? Sí. També va buscar exalcaldes de l’època de Franco (com Josep Gomis) amb influència. Volia –i ho va aconseguir– un partit «atrapatot». Podia somiar amb la independència en hores lliures, però era un addicte al poder. I el poder –com s’ha vist i admet en un llibre-entrevista amb Vicenç Villatoro– no passava pel procés.

Vegin-la. L’aproximació al personatge, un dels polítics clau de Catalunya i Espanya, el retrat viu de l’època i el pluralisme dels testimonis, la fan un document imprescindible dels últims anys de Catalunya.