Article de Maria Rovira Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
"Es busca barrufeta riallera a l’estudi"
El test de Bechdel s’ha aplicat a pel·lícules, llibres, obres de teatre, videojocs, còmics... i hauria d’aplicar-se als programes de ràdio, especialment els dels mitjans públics
microfono
El test de Bechdel, aparegut per primer cop a una tira de còmic d’Alison Bechdel l’any 1985, és un mètode simple i eficaç que permet avaluar el masclisme en productes culturals. Consisteix a veure si 1) a l’obra hi figuren, almenys, dues dones; 2) que parlin entre elles; 3) i que ho facin sobre alguna cosa que no sigui un home. S’assenyala així la importància no només de la presència, que és un primer pas indispensable, sinó també de la profunditat i l’autonomia. Només un 49,6% de les 1200 pel·lícules més populars en àmbit internacional entre 1980 i 2019 passaven el test, segons un estudi del diari científic 'Psychology of Popular Media'.
Entretots
I per què us parlo del test de Bechdel? Perquè s’ha aplicat a pel·lícules, llibres, obres de teatre, videojocs, còmics… i m’agradaria que s’apliqués també als programes de ràdio, especialment els dels mitjans públics. Es podria fer després dels EGM (Estudi General de Mitjans), perquè està bé saber quanta gent t’escolta, però també quina mena de producte els fas arribar. A més, els EGM no deixen de ser una estimació, i el test de Bechdel és transparent i irrefutable.
Quan vam començar a fer el 'podcast' 'Oye Polo' amb l’Ana Polo a Ràdio Primavera Sound, un dels comentaris més freqüents va ser que ens confonien les veus. Els nostres timbres poden tenir tons similars, però és que també m’ho deien quan coincidia amb la Montse Virgili a l’Estat de Gràcia de Catalunya Ràdio. Crec que la cosa va més del fet que les nostres orelles no estan acostumades a haver de diferenciar veus femenines, perquè sempre n’hi sol haver una de sola, més jove que la resta, amb la funció d’anar informant del que passa a xarxes i riure. Síndrome de la Barrufeta FM. Com d’estrany seria si la presència radiofònica masculina fos tan restringida? Quants programes de la graella actual tenen dues dones com a veus fixes? No és cap sorpresa, però, que al 'podcast' sigui una fórmula d’èxit i comuna. Perquè el talent i el públic hi són, el que no hi ha encara és un lloc als mitjans tradicionals.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
