Dia de la Constitució: restablir un clima de civisme i respecte mutu

Als qui la presenten com un esguerro cal demanar-los una mica de perspectiva històrica. Sent molt perfectible la democràcia que va construir, cap de les anteriors constitucions espanyoles ha assegurat tants anys de llibertat i autogovern. I si això és així, es pot explicar per les bases sobre les quals es va fer reposar, que no van caure del cel. Una generació de polítics les va forjar mitjançant el consens; una cosa que, amb la polarització actual, sembla inconcebible. Sense aquest consens transversal, assumit per la societat i ratificat en el referèndum del 6 de desembre de 1978, el mateix text constitucional hauria sigut molt més vulnerable als intents involucionistes com els que van inspirar l’intent del cop d’Estat de febrer de 1981.

Aquesta evocació és més que un exercici de nostàlgia: vol ser una referència per a la vida política actual. La Constitució segueix vigent, però les actituds que van fer possible el seu naixement semblen haver-se evaporat. Els escàndols dels debats del Congrés evidencien la impossibilitat d’acords, i representen un risc de ruptura de la cohesió social si les males maneres i el partidisme es traslladen a la vida quotidiana. Una minoria sembla buscar aquestes bronques, perquè ocupin a les portades l’espai que correspondria a altres assumptes. I no falten estrategs polítics que entenen que la crispació és el clima idoni perquè tinguin èxit els partits que assessoren.

Notícies relacionades

El PSOE demana a Feijóo que deixi l’actitud «antisistema» i negociï renovació CGPJ

Twitter era una cerveseria de Múnic

Per desgràcia, a més del Congrés, altres institucions veuen distorsionada la seva imatge per la intensa ombra que provoca sobre elles la influència dels partits. Semblen oblidar que la majoria de la gent només pot jutjar per les aparences, i l’aparença d’imparcialitat en alguns nomenaments és fonamental. Criticàvem que els partits polítics veiessin la cobertura de vacants en algunes institucions com una negociació de quotes, i resulta que hi ha un partit que ni tan sols s’avé a negociar. Pitjor encara: en una institució que hauria de ser exemplar en el compliment de la llei, com és el Consell General del Poder Judicial, observem com s’incompleixen els terminis a què els seus membres estan sotmesos per nomenar candidats al Tribunal Constitucional.

El moment present de la política deixa bastant a desitjar, però podria canviar si som capaços de prendre exemple del que la societat espanyola i els seus líders polítics van ser capaços de fer entre 1977 i 1978. Ocupaven escó persones que havien tingut part activa en la Guerra Civil, que s’asseien amb els qui havien tingut paper protagonista en governs de la dictadura. Amb algun d’ells, van formar part de la ponència constitucional persones que havien conegut la repressió franquista. Van ser capaços d’arribar a acords i a respectar-se mútuament, i res del que separa ara les principals forces polítiques té una entitat comparable al que diferenciava Fraga Iribarne de Miquel Roca Junyent i Jordi Solé Tura.Les institucions creades per la Constitució mostren senyals de desgast. Sens dubte es deuen als canvis socials, i a unes generacions que manquen, lògicament, de qualsevol vincle sentimental amb aquesta. Però em sembla que el deteriorament més greu es deu als danys causats per la conducta irresponsable en la qual cauen de vegades les forces polítiques. Per això s’ha de restablir un clima de civisme i respecte mutu. És la condició indispensable per emprendre qualsevol canvi constitucional amb un mínim de consens. És a dir, amb un mínim de garanties de futur. I si no es fa per propiciar una reforma constitucional, que serveixi per millorar la qualitat del nostre debat públic. Aquesta tasca és urgent, i qualsevol ocasió seria oportuna per recordar-la. Avui sembla obligat fer-ho, en nom de la Constitució i de la seva història.