La insuportable burocràcia constructiva

¿Qui no s’ha desesperat alguna vegada amb els tràmits administratius? Veiem, amb impotència, com la vida se’ns complica. La promesa que la digitalització resoldria la paperassa s’ha esvaït; al contrari, l’està multiplicant. Aconseguir una llicència d’activitat o d’obra és un veritable calvari. El procés s’inicia amb el repte de conèixer tota la legislació vigent. Un puzle on s’ha d’encaixar el Codi Tècnic de l’Edificació a escala estatal, les lleis de cada comunitat autònoma i les de cada municipi. Ambigües i de vegades contradictores entre si. Amb esmenes al cap de pocs mesos que entrin en vigor, i per tant, és difícil estar-hi al dia. Quan per fi s’aconsegueix, toca sol·licitar diversos informes previs, de patrimoni, bombers, mediambiental, que tornen a constrènyer la proposta. Si es tracta d’urbanisme, molt pitjor. Una vegada encaixat el projecte, ha de ser verificat per una entitat col·laboradora de l’administració (ECA) a les grans ciutats. Van néixer precisament per desencallar l’embut administratiu municipal però, en la realitat, tot i que aprovin el projecte, cada ajuntament torna a revisar-lo amb altres criteris. En comptes d’agilitar-se el tràmit, s’ha duplicat el sistema de control, amb més cost i dilatant-ne el temps.

La llei, segons les ciutats, fixa un termini màxim d’entre dos i tres mesos per atorgar una llicència d’obres majors. Però, segons les estadístiques, la mitjana estatal és entre els 8 i 12 mesos. Amb la covid-19 les demores van estar justificades, però actualment segueix l’embús. És molt difícil parlar amb un tècnic fix i no hi ha, per la seva banda, cap termini d’atenció. I perviuen curiositats anacròniques com que es faci firmar ‘de pròpia mà’ alguns documents. O que només s’admetin arxius de 10 megues, quan contenen centenars de plans.

Durant les últimes tres dècades la quantitat de documentació tècnica que comporta un projecte s’ha inflat de forma exagerada. Si la part creativa d’un projecte era un 80% i la gestió burocràtica un 20%, avui els percentatges estan gairebé invertits. I tot sense que puguem percebre una millora en la qualitat arquitectònica. Al contrari, la rigidesa de l’asfixiant normativa i voler evitar qualsevol discrepància ens porta a la mediocritat a través del temor. S’expandeix el que és obvi.

Per descomptat, hi ha d’haver normes i és positiu que evolucionin. Però han de ser clares i mínimes. Just les necessàries. Molts requisits, formularis i certificats, s’acaben omplint a força de palla precuinada. No serveixen més que per passar responsabilitats d’uns a d’altres. Por dels departaments jurídics.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Es presumeix de la smart city, però en aquest aspecte les ciutats estan resultant bastant tontes i antiquades. Els promotors es lamenten del destorb, però ho han assumit com un peatge, i en carreguen el sobrecost al client final. Alguns arquitectes es queixen i creen comissions per resoldre-ho, però sense aconseguir avanços. L’administració coneix el problema, però es veu desbordada per solucionar-lo. No és prioritari. Els funcionaris que van creixent al voltant d’aquest despropòsit són legió. I el que eren despatxos d’arquitectura s’estan convertint en empreses de gestió de projectes, que, en comptes de creatius, contracten experts en administració, gestió, ‘project managers’ i fins i tot advocats.

És urgent una revisió del sistema, un acord per simplificar-lo, buscar criteris lògics i deixar més joc lliure. Disminuir entitats implicades, reduir temps d’espera i complir les regles les dues parts. Si no, a aquest pas, les construccions es faran per intel·ligència artificial, un programa asèptic amb algoritmes, en què introduint tot l’embolic normatiu escupi el document neutre que en garanteixi. El triomf de la xurroconstrucció sobre l’arquitectura. La insuportable pesadesa de l’obra. La fi de l’art a la ciutat.