Llimona & vinagre | Article d’Emma Riverola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Jordi Cruz, quina decepció
Destil·la autoexigència pels porus i un especial interès a ser reconegut. Com si l’aprovació paterna que tant necessitava continués buscant-la en el món gastronòmic, entre els seus col·legues de professió
«Has sigut una absoluta decepció», va etzibar Jordi Cruz a Patricia Conde a ‘Masterchef’. I tots els fills o filles, de 10, 30 o 70 anys, van sentir els seus pares dictant la sentència fatídica. ¿També els de 44? No serveixes, no ets prou bo, mai ho seràs... una decepció. No és la primera vegada que ‘Masterchef’ mostra als concursants un tracte més que discutible. ‘Mostrar’, és important la utilització d’aquest verb. Perquè cada pla del programa és fruit d’una elecció, també la bronca a una persona que es mostra (de nou el verb) esgotada, desorientada i apàtica. Els teleespectadors no saben el que passa rere les càmeres, només accedeixen al muntatge final. I aquesta és l’única veritat tangible que queda d’un programa de la televisió pública: la humiliació a una concursant desbordada. «Perquè no hi ha salut sense salut mental», proclamava una campanya recent firmada per ‘Objetivo RTVE’. Quina decepció.
Jordi Cruz (Manresa, 1978) forma part del tribunal de l’exitós ‘Masterchef España’ des dels seus inicis, el 2013. El programa va fer créixer la popularitat del xef, però la seva rellevància gastronòmica se l’havia guanyat a pols molt abans. Als 14 anys va començar a treballar entre fogons. Als 26, va ser el xef espanyol més jove a aconseguir una estrella Michelin. Avui en llueix sis. Tres al seu restaurant ABaC, dos a Angle i una a Atempo, tots a Barcelona. La primavera passada, Cruz va anunciar el seu desig d’obrir un restaurant a Madrid. Molt crític amb la gestió de la pandèmia a Catalunya, va afirmar: «Em casaria amb Ayuso demà per la seva gestió de l’hostaleria a Madrid durant la covid».
Cruz és –o era– el tímid que no vol ser-ho i s’entossudeix a despullar-se per vèncer la vergonya. En tots els sentits. Des de la portada de ‘Men’s Health’ el 2014, en la qual mostrava el cos després d’acceptar un repte de la revista per posar-se en forma, fins a parlar sense embuts de la complicada relació amb el seu pare ja mort o acceptar, en el seu moment, la participació a ‘Masterchef’. Es mostra orgullós de cada desafiament vençut. El nu li va servir per decidir cuidar-se el cos a través de l’esport i l’alimentació sana. La televisió, per vèncer el seu caràcter retret. ¿Massa? Ell reconeix la seva tendència a parlar més del compte, a ficar la pota. Respecte a la relació amb el seu pare, Freud ho tindria bastant fàcil.
Cruz no estalvia insults per a si mateix. «Burro» en la infància, quan anava sense nord fins que es va focalitzar en la cuina, o «xungo» per la duresa dels seus judicis a ‘Masterchef’. Un personatge massa estricte del qual afirma voler desprendre’s per mostrar la seva presumpta personalitat veritable. Assegura que li agrada el bon rotllo, molt més que a aquest paio tens que, de vegades, es cola a la pantalla. Això sí, reconeix tenir una mena d’«animal» al seu interior, un caràcter fort que li recorda massa el del seu pare, una pulsió que intenta domesticar i convertir en una cosa positiva.
Com la majoria dels xefs del seu nivell, Cruz destil·la autoexigència pels porus i un especial interès a ser reconegut. Com si l’aprovació paterna que tant necessitava continués buscant-la ara en el món gastronòmic, entre els seus col·legues de professió. No vol que la brillantor dels focus de la tele enteli el fulgor de les estrelles Michelin. I menys encara que la popularitat televisiva suggereixi que la seva reputació li ha arribat per la seva bona cara i no per haver cremat hores entre fogons. El seu esforç ha sigut l’únic salconduit a l’èxit.
Notícies relacionades
¿Qui va dictar sentència sobre Conde? ¿El Cruz cuiner tenaç, ambiciós i implacable amb si mateix o aquest «animal» que mira de domar, incapaç d’entendre ni acceptar una actitud que no s’ajusti a les seves expectatives? ¿El xef del bon rotllo o el que té gravat a la seva memòria de nen els dies en què anhelava el respecte del seu pare? En realitat, aquesta batalla interna és una qüestió que només l’incumbeix a ell i que una televisió pública hauria d’haver-nos estalviat.
El sol plantejament de la crítica, aquest «ens has decebut», acompanyat d’una sèrie d’amonestacions prèvies que destil·laven de tot menys comprensió emocional cap a una concursant desbordada, és un disbarat en un moment en què els trastorns mentals s’han convertit en una epidèmia social. No és la manera de relacionar-se en el món laboral. Tampoc en l’àmbit familiar. Cap Jordi o Patricia mereix sentir en un moment de dificultat: quina decepció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
