El principal penalista del Regne d’Espanya

Els conversos constitucionalistes, professant la fe del nouvingut, afirmen amb aplom que el republicà Gabriel Rufián és el principal penalista de la història d’Espanya en base als acords per reformar el Codi Penal referent a la sedició i, amb tota probabilitat, la malversació. A més, pot arribar amb propina en el cas de la sedició, amb algun retoc del delicte de desordres públics agreujats. Acords que es concretaran, si no es torça l’entesa, aquest divendres, cosa que amb tota probabilitat provocarà un nou i grotesc esquinçar-se les vestidures de la dreta espanyola, que continua gesticulant com si això fos el final d’Espanya. ¡Terrible! Com ja va passar amb els indults. Enfotre-se’n, acarnissament, diuen. Igual tornen a sortir al carrer. Però no al costat dels sanitaris, sinó amb banderes a mig pal.

Feijóo reacciona davant els acords dels equips de Junqueras i Sánchez en paral·lel a la reacció majestàtica d’una part de l’independentisme català, que gesticula fora mida i que es va manifestar el Dia de la Constitució en el mateix sentit que Núñez Feijóo, tot i que des de l’angle invers, és clar. Un independentisme crispat que confronta i es manifesta no contra el Govern espanyol, sinó contra els de Junqueras i l’estratègia possibilista de treure profit de la seva força a Madrid. Aquesta és la realitat i no cap altra. No hi ha cap embat amb Espanya, hi ha legítims plets judicials. Això sí. Però l’única confrontació que hi ha és una batalla caïnita amb Waterloo com a referent dels més vociferants.

Uns i altres, els renuents a qualsevol acord, podrien veure el vas mitjà ple o mig buit. Però no. El que s’imposa és el maniqueisme i el verb ferotge i agressiu, amb expressions com «traïdors». En blanc i negre, sense cap matís. I llavors, és clar, algú menteix o exagera fins a la hipèrbole. I només s’ha de contrastar el que s’ha dit amb què s’ha fet. Perquè el que no pot ser és que simultàniament Pedro Sánchez hagi traït i venut Espanya a l’independentisme i que, al seu torn, Gabriel Rufián hagi comès un sacrilegi similar però a la inversa. Això és, rendir-se davant Espanya i ser un col·laborador de la repressió, segons li criden els furibunds detractors.

La taula de diàleg (i negociació) no portarà ni l’amnistia ni l’autodeterminació. Almenys no a curt termini, i tampoc a mitjà si no hi ha un canvi substancial en la correlació de forces. Però sens dubte sí dona fruits, per a desesperació dels extrems –d’aquí i d’allà-, que s’aferren al com pitjor millor com un clau roent. A més de generar les condicions per –si és el cas– tornar a plantejar una nova investidura amb renovats acords que allunyin Feijóo de la Moncloa i Vox del Govern, una aspiració inconfessable per als sumits en una estratègia de pals de cec.

Notícies relacionades

Rufián planteja una reforma «quirúrgica» de la malversació lligada a la sedició

Twitter era una cerveseria de Múnic

La malversació també es tocarà en el sentit d’impedir que sigui aplicable en casos que no tinguin res a veure amb el que comunament s’entén per corrupció i apropiació de cabals públics o aliens per lucrar-se. Això és, que no sigui aplicable perquè s’ha celebrat un referèndum, per exemple. I sí per embutxacar-se diners en qualsevol supòsit. Com també és més que probable un retoc als desordres públics agreujats per aclarir dubtes i evitar que cap jutge faci una interpretació abusiva, que ja sabem de quin peu calça una part de la judicatura.

Són claríssims passos endavant en un sentit estrictament democràtic. Una altra cosa és pretendre que una democràcia no ha de tenir el seu Codi Penal, sigui aquesta o una altra. Catalana o espanyola. Però això ja forma part d’una societat idealitzada i llibertària, un somni bonic.