Poques renovables a Catalunya

El retard de Catalunya en generació d’energies renovables ve de lluny, però és en aquest 2022 quan potser les crides d’alerta per la lentitud en el seu desplegament es fan més apressants, perquè a hores d’ara ja ningú pot negar la crisi climàtica i perquè, entre les moltes conseqüències negatives de la guerra d’Ucraïna, s’inclou una crisi energètica per la gran dependència dels combustibles fòssils, que ha encarit el cost de la vida i que amb els rigors de l’hivern està posant contra les cordes alguns països europeus –França ja es prepara per a talls de llum–. Un dels conceptes clau del moment és el de la sobirania energètica, el gran objectiu perquè una economia es consideri més forta, menys vulnerable als vaivens geopolítics. I si hem d’avançar cap a la descarbonització, és evident que Catalunya està lluny d’aconseguir la sobirania en energies verdes. Segons les últimes dades de Red Eléctrica, només el 17% de l’energia que es genera a Catalunya és d’origen renovable, una xifra molt per sota del 46,7% del conjunt d’Espanya. Mentre que, per exemple, comunitats autònomes com Aragó, Castella i Lleó o Astúries han fet passos de gegant en la instal·lació d’aerogeneradors, Catalunya no va instal·lar ni una sola central eòlica nova en tres anys (del 2019 al 2021). La inacció comportarà un desavantatge competitiu que farà que Catalunya importi més energies netes d’altres territoris que aquella que sigui capaç de produir. Bé és cert que les nuclears tenen avui un pes molt rellevant, però això no ha d’arraconar el potencial de les altres fonts energètiques.

La mateixa Generalitat que s’ha marcat com a objectiu aconseguir la «neutralitat climàtica» el 2050 no està posant facilitats per aconseguir-la. Les patronals han lamentat en moltes ocasions la lentitud del desplegament en renovables. El manifest que científics, economistes, comunicadors, activistes i altres personalitats han fet públic aquesta setmana reclamant emprendre de manera immediata una «transició energètica a gran escala» a Catalunya ha tornat a posar el focus sobre aquest problema. L’autoconsum, que va sumant adeptes, és un pas positiu a nivell de llars i petites instal·lacions, però és del tot insuficient per atendre la demanda que requereix, per exemple, la indústria. Per a això fan falta grans instal·lacions que no s’estan posant en marxa. Alguns estan a l’espera de tràmits administratius massa lents que desincentiven les inversions (pot trigar anys obtenir el permís) i en nombroses ocasions també han generat un fort rebuig social pel seu impacte paisatgístic o en l’agricultura local.

És precís analitzar cas per cas els efectes negatius, controlar-los i minimitzar-los en la mesura que sigui possible, però sense oblidar que a la llarga les conseqüències de no apostar per les energies netes seran pitjors que tenir un parc solar o eòlic en un entorn natural. Tornant al manifest, els seus autors recorden que «els parcs eòlics i solars poden conviure amb les activitats agrícoles i ramaderes i els parcs eòlics al mar poden ser compatibles amb el turisme i la conservació de la biodiversitat marina i de la pesca», a més dels llocs de treball i negoci que comporten. La transició energètica implica canvis de gran impacte que comportaran més beneficis que costos; es tracta que els qui han d’assumir en gran mesura aquests costos a favor del bé comú rebin solucions compensatòries. El que no podem permetre’ns en cap cas és frenar aquesta transformació.